La ciutat submergida ( L'Obra poètica inèdita de Màrius Sampere )

M'he comprat "La ciutat submergida" d'en Màrius Sampere.

Estic content.
Us dia us parlaré d'en Màrius.

El mecanoscrit del segon origen

Premonició:

Ahir cap a les vuit del vespre vaig penjar una foto de Manuel de Pedrolo al facebook. No sé encara perque vaig pensar amb ell, ni què va fer que busqués una foto seva.

Aquest matí veig a la meva filla Ester amb un llibre a les mans llegint tota concentrada. Als seus dotze anys, val a dir que mai l'he vist llegir cap llibre de manera no obligada per l'escola i sempre que ho ha fet ha estat de mala gana,
- Ester, que llegeixes-, li pregunto.
- Ai, res -, diu ella.
Conscient que no pararé fins saber-ho,.. m'aixeca la tapa del llibre per que la vegi, ...

Per déu, : el mecanoscrit

Primer d'any

.- La gent sempre n'espera quelcom, del primer dia d'un nou any...
Però només va fer vent, molt de vent :
Un dia radiant de sol amb les finestres del paisatge ben obertes.
-----
Si, ja sé que es fa extrany parlar d'un primer de gener... el 29 d'agost.

Esdevenir-se

.- Esdevenir-se ... La fluència incontenible del remolí del temps.
Tot just traspassem una porta ... i ens enfonsem en el camí.
De manera inevitable intuïm que ens persegueix la nostra naturalesa de subtil trascendència, i el nostre jo més profund es confon en un somni de realitats i desitjos.

Avui a la platja

.- Avui a la platja s'hi poden coure ous d'estruç, el mar està descarat com una pubilla i les onades llancen esquitxos pocasoltes. M’ho he quedat mirant atònit i refregit.

He girat cua en un pam de rajol, com si ballés un xotis.

El meu -no fer res-

.- El meu -no fer res-, no vol dir pas, perdre l’esma.

El meu -no fer res-, vol dir retrobar-se amb un mateix i sentir l'existència del present com un fet real, gairebé tangible... com una llum en el somni de la pròpia vida.

Mai com en aquests moments d'introspecció i aparent absència, el nostre cervell fa quelcom més que sobreviure.

Els cotxes han de fer soroll

Acabo de llegir a la premsa diària, la notícia aquí , que un fabricant de cotxes japonesos, en un dels seus models híbrids, ha decidit incorporar un sistema que simularà mitjançant un sistema electrònic i un altaveu, un soroll com si d’un motor d’explosió es tractés.

Quin és el problema ?,... molt senzill, aquests cotxes a baixa velocitat utilitzen un motor elèctric, el qual no fa gens de soroll i això suposa un perill per als vianant que passegen tranquilament i no perceben que tenen un objecte de 1400 kgs en trajectòria de col.lissió.

Es veia a venir. El nen petit que li arriba per primera vegada un cotxe de joguina a les mans, com reacciona, sinó imitant el so del motor amb la boca, al ritme de la velocitat que s’està imaginant.

Tothom que ha anat amb bicicleta alguna vegada, sap que la manca de soroll et posa en situacions esperpèntiques i que el nostrat timbre de -campaneta la ning ning- es converteix en una eina del tot imprecindible. No parlo aquí dels inconscients, per no dir directament bandarres que es dediquen a circular per les voravies amb bicicleta o a fer el boig amb monopatí a les places on la gent passeja tranquil.lament, això són figues d’un altre paner, parlo de la gent que creua els carrers si no sent que vé cap cotxe, refiada i tranquil.la de que cap perill se li acosta.

Ara em vé al cap, que tenim els mateixos carrers que fa cinquanta anys, quan hi havia quatre cotxes mal comptats i la majoria dels mortals només veien passar un carro de tant en tant. La diferència rau en que ara, hi ha un munt de vehicles que travessen el que abans eren apacibles llocs de passeig i convivència, on la canalla jugava i la gent sortia a prendre la fresca al capvespre.

Que ha passat doncs ?

L’urbanisme. Si, l’urbanisme. Tenim ciutats que inicialment es van fer pensant amb les persones, i ara aquestes mateixes ciutats les fan servir tot tipus d’andròmines mòbils per a les quals no estan pensades ni preparades, ahhh, però això si, tenim edificis de disseny.

m'agradaria

Josep, m'agradaria que m'acompanyessis a fer una volta, vols venir i passegem una estona ?

He estat sol.

He estat sol tota la setmana. Si, he estat sol.
Una setmana és massa temps per estar sol.

Cansat de silencis

.- Cansat de silencis, l’albada m’ha sorprès davant de la meva soledat.
Pensava en els camins per on transitar de manera definitiva, els infinits senders que no sé a on porten, ni sé, si són només una projecció de la imaginació.
Intueixo que tots ells, són viaranys sense destí, simples entreteniments per als mortals que busquen on no hi ha res a trobar.

Al darrere

.- Al darrere d'allò tangible, amagat darrere de les coses i els fets, s'hi troben les respostes i el sentit ocult de la realitat. Cal no conformar-se només amb les aparences de la realitat. Però tantmateix no em deixo angoixar, perque sovint les respostes són encara més críptiques i complexes que la pròpia realitat.

Acotem

.- Anomenem, acotem, analitzem, classifiquem, ordenem, investiguem ...

i em pregunto sovint, si les persones, si les coses, si aquest univers on estem, per aquest sol fet, passen a ser diferents..., si el coneixement acumulat per l'home al llarg de la seva història coneguda, ens ha servit d'alguna cosa, o acabem de baixar de l'arbre i tot just avancem fent tentines.

10 de juliol 2010, Barcelona, Catalunya.

El text de l'estatut, amb la sentència dictada pel TC, ha quedat desactivat.

La jurisprudència que enmarca la sentència del TC, deixa oberta la porta a una infinitat de recursos contra qualsevol llei que hagi sortit o que pugui sortir del parlament català, basant-se precisament en la doctrina que emana de l'esmentada sentència.

A nivell jurídic no hi ha opcions. (cal recordar, que el poder judicial només aplica articulats, doctrina i interpretacions, dels textos aprovats pel poder legislatiu.)

Només hi ha tres alternatives:

.- acceptar l'encaix total uniformista.

.- un nou pacte d'estat, reforma de la constitució i un nou règim d'autogovern plasmat en nous textos legals.

.- o l'actuació unilateral política i legislativa per part de catalunya.

Els nostres representants polítics .. tenen ara a les seves mans, la responsabilitat de saber conduïr les voluntats de la gent, que de manera unitària es van manifestar ahir a Barcelona.

Jubilar-me als 67

Si, si,.. no us extranyi. Parlem-ne.

La culpa de tot plegat, és que no s’ha explicat bé l’assumpte en qüestió.

Sembla que la cosa no va bé, o més aviat està fent aigües...

No enumeraré aquí, la llarga llista de desgràcies econòmiques, ni els vaticinis apocalíptics que ens rodegen fantasmagòricament per totes bandes, i que es podrien resumir en dues afirmacions consecutives: " el que era blanc, ara és negre ", i el " fa poc lligavem gossos amb llonganisses ".(... en termes econòmics clar,... ), i d'aquí vé, la incontinència verbal diària d'idees miraculoses per salvar-nos els mobles, idees com la d'allargar els anys de vida laboral activa, que encapçala aquest article a manera de bàndol de festa major.

Un primer fet constatable, és el procés natural d’envelliment biològic, és el “fa mal aquí fa mal allà”, el “si no fos”, o el més escatològic ”incontenent repetitiu de ventositats”… podriem afirmar doncs amb rotunditat, que a partir dels 60 i fins i tot abans, la cosa fa figa, (no malpenseu..).

Vistes les coses, en el que excepcions fetes de Corporacions Dermomiraculoses i altres procediments inconfessables per a butxaques grasses, la gran majoria dels exemplars “homo” (d’ambdós sexes…), tendeixen a la distracció patològica, a la rondinamenta i al safareig permanent... cal trobar amb urgència una sol.lució que permeti fer compatible els naps amb les cols, i les tomaqueres amb les pebroteres…

Comencem doncs primer, tenint clar que hem d’evitar la penosa imatge del treballador/a que “pesa figues”, sigui al damunt de l’escriptori o directament a qualsevol racó de l’empresa.

Nogensmenys, caldrà evitar també les freqüents lumbàlgies que desballesten la tropa laboral, com també logicament evitar altres idiosincràsies, com les freqüents distraccions, els problemes d’oïda, els renecs i les brometes verdes propies de l’edat, etc.

La magnitud del problema fa que les sol.lucions hagin de ser una mica dràstiques, obviament el presupost no dona per a més.

I vet aquí que hi ha qui proposa com a sol.lució … la del Parc Temàtic.

Pobles Temàtics d’Equalització Vital Controlada (PTEVC)… l’objectiu d’aquests centres de població, obviament seria que directament la gent “palmi” abans.

Allà es podria fumar el que es volgués, beure a dojo i sense alcoholímetres, menjar i beure sense por a dietes anticolesterol, practicar sexe sense miraments, circuits de cotxes en que es pogués anar a tope de velocímetre sense radars ni limitacions no sostenibles (perquè mai he trobat ningú que em sapigués explicar la parauleta ?…), jocs de taula, bars plens de fum i gent fotent-se “carajillus”,.. i tota una llista d’altres vicis inconfessables… que possibilitin que la gent s’ho passi bé… i pugui escurçar la seva vida de manera plaent i relaxada... Les consecuències serien òbvies: rebaixariem el números vermells de la caixa pública i el seu dèficit crònic. ...Serien complexos amb apartaments al voltant, hotels que complementarien la oferta, sales amb estufes i llars de foc fumejant i escupint olor a llenya, butaques per fer la migdiada... Tot plegat amb l'estança subvencionada o directament de franc, que indirectament donaria ocupació a una infinitud de gent jove i per tant reduïria l’atur de manera dràstica, i a més rebaixaria els costos de les pensions definitivament (mai tan ben dit..).

No sé com tenint una sol.lució tan a l’abast… sempre ens obtinem a donar-hi voltes als problemes.

Burj Khalifa

Burj Dubai.... o Burj Khalifa (vés a saber)

Sensacional !!!, 818 metres d’acer i formigó enmig de terra sorrenca.

La veritat estic sorprès. Us confesso que m’agradaria tenir aquesta espècie de menhir al menjador de casa, vull dir que el veig com un tòtem punxagut amb l’estètica de les agulles de cosir, clavada ben endins del terra, suposo que deuen haver calculat que no punxi cap bossa de petroli i se’ls hi ennegreixi l’invent.

M'agrada també el fet, que tal com està, no dona peu a comentaris per la seva semblança a diguem-ne la simbologia fàl.lica o directament escatològica, com d'altres exemples ben propers a casa nostra, no hi ha dubte que la seva forma impedeix determinades fantasies, esclar que en aquestes coses mai se sap, i més d'un conductor d'opinió, arribarà facilment al clímax tot fent proclames de disseny i veient l'embalum còsmic palplantat allà al mig.

Dit això, queda clar, que com a escultura semblarà més o semblarà menys... però resulta d’una estètica contundent sigui en positiu o en negatiu. El problema vé després, quan hom es pregunta :... que en farem de l’invent ¿?

Jo francament no em veig pujant en ascensor durant més de dos minuts, com si pujes a mig camí del turó de l'home. Perque esclar, la gràcia rau, en pujar dalt de tot... oh, i tant... i resulta que en volen vendre pisos de tot plegat, bé, sembla que ja els han venut tots, i jo em pregunto, que carai farà la gent comprant un cinqué pis en una torre de 818 metres... els complexes d’inferioritat que es poden generar seran brutals, potser ja ho tenen previst i als baixos s’ubicaran un munt de psicòlegs i salons de massatges camuflats o no, de perruqueries.

(a posteriori he consultat la wikipèdia i resulta que l'edifici bat tot tipus de rècords, i que s'hi faran tot tipus de coses, d'activitats vull dir, no ens confonguem... http://es.wikipedia.org/wiki/Burj_Khalifa ara es veu que ja no es diu buj dubai, sinó burj khalifa).

I jo em pregunto... posats a fer, no seria millor fer unes rampes perque tots els propietàris poguessin pujar al piset en cotxe, en camell o caminant tot fent petar la xerradeta, i de pas que els hi servís per sortir corrents per si un dia, al monument, li dona per calar-s'hi foc, esclar que tal com està ara mateix l'invent sempre tenen la sol.lució de retransmetre en directe l'esdeveniment a tot el mon, tot fent un castell de focs d'artifici, mentre sona subtilment una música celestial.