divendres, 24 de setembre de 2010

Conflictes



En les relacions humanes, siguin familiars, d'amistat, en el treball o en la societat en general, hi ha una cosa que encara no hem après: gestionar les discrepàncies. En plena era de la tecnologia sembla un contrasentit que no sapiguem com fer-ho, caldria que les divergències en lloc de crear conflicte puguessin servir com a creixement humà i millora per a totes les parts implicades; i si això no és possible, que les persones seguissin el seu propi camí, tot i respectant la opinió dels altres, sense rencors i sense deixar enrere només terra cremada.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Logos


«En el principi era el logos i el logos era amb Déu i el logos era Déu»

 

-------

Logos (en grec antic λóγος) significa "raonament", "argumentació", "parla" o "discurs". També es pot entendre com "intel•ligència", "pensament", "ciència", "estudi", "sentit". Logos significa intel•ligència pura de l'home i també la paraula, lligant per primer cop llenguatge i pensament racional.
Històricament ha estat fet equivalent a la raó (a Grècia) i al Déu creador i ordenador (Edat Mitjana). En el dualisme tradicional, criticat per Nietzsche, equival a la part cerebral de l'ésser humà, en oposició a l'instint i la passió.

.- Significat filosòfic
Heràclit utilitza aquesta paraula en la seva teoria del ser, dient: "No jo, sinó havent escoltat al logos, es savi dir junt a ell que tot és un.". Agafant al logos com la gran unitat de la realitat, pot ser el real, Heràclit demana que l'escoltem, es a dir, que esperem que ell es manifesti sòl, en lloc de pressionar.
El ser de Heràclit, entès com logos, és la Intel•ligència que dirigeix, ordena i dóna harmonia al esdevenir dels canvis que es produeixen en la guerra que és la mateixa existència. Es tracta d'una intel•ligència substancial, present en totes les coses. Quan una entitat perd el sentit de la seva existència s'aparta del Logos.

.- Significat psicològic
En Logoterapia, la tercera escola vienesa de Psicologia -després del Psicoanàlisis de Sigmund Freud i de la Psicologia Individual de Adler- desenvolupada per Frankl, la recerca del Logos (en aquest cas: "sentit de l'existència") és el centre del treball existencial i terapèutic per trobar el sentit i el significat que orienten la praxis del ser humà.

.-  Significat teològic
 Judaisme
 Filó d'Alexandria
Filó utilitza la paraula grega Logos per significar la saviesa i, especialment, la raó inherent a Déu. Defineix el logos com a ment divina, i seu de les idees. El logos és el mitjà que utilitza Déu per donar forma a la matèria, i s'ha d'entendre com a intermediari entre Déu i el món. El Logos també designa per Filó; el Gran Sacerdot, en referència a l'exaltada posició que va ocupar aquest càrrec després de l'exili, com el veritable centre de l'estat jueu. És per tan l'expiador dels pecats, i el mediador i defensor dels homes.[1] "El Logos és el primer nascut i el major i cap dels àngels".[2]
 Cristianisme
En el cristianisme després del segle I. El Logos[3] és traduït en el Nou Testament com el Verb o la Paraula i obté una significació cristiana especial, veien en ell a Jesús, el Crist, Fill de Déu, el primogènit de la creació.
Evangeli segons Joan
En el pròleg de l'Evangeli segons Joan, s'esmenta el Λóγος (Logos), identificant-lo com una persona espiritual en el principi de la creació. Joan 1:1 diu:
«εν αρχη ην ο λογος και ο λογος ην προς τον θεον και θεος ην ο λογος              »
—(original en grec)
«En el principi era el logos i el logos era amb Déu i el logos era Déu        »
—Traducció
«En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu        »
— Traducció Reina Valera
«Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu  »
— Bíblia Catalana Interconfessional
«En [el] principi la Paraula era, i la Paraula estava en Déu, i la Paraula era un déu             »
—Traducció del Nou Món de les Santes Escriptures
Moltes interpretacions han sorgit en torn al significat del Logos en aquest versicle. Alguns el relacionen amb el Logos de la filosofia grega i el judaisme hel•lenista.
Gnosticisme
El Gnosticisme li dona un significat molt semblant al de Filó i l'anomenen amb el nom de Sofia.
        Tertul•lià
Tertulià diferenciava entre el Logos com atribut intern de Déu, i un altre el Logos que engendrà Déu, que es tornaria en una persona. Altres teòlegs entenien ontológicament com "la raó de Déu" e inseparable d'ell. Els que s'oposaven a aquesta visió al•legaven que al Logos se li predica sense l'article definit en Grec, i això indicaria per alguns, que aquest Logos era un "segon Déu"(δευτερος θεος), però no el Déu Totpoderós, El Déu (ο θεος).
Pels creients en la Trinitat el Logos és interpretat com aquell que existia des de el principi ( αρχη/ arkhé) amb Déu (amb majúscula, perquè és el nom propi). La paraula admet més de trenta accepcions.
        Sant Agustí
Agustí ens diu, que abans de l'existència de Déu, no existia el temps, el que converteix a la Raó en la energia del Univers.
Agustí també admet que havia llegit dels autors platònics la frase: Que en el principi era el Verb, i el Verb era aprop de Déu i Déu era Verb, el qual era en el principi aprop de Déu. Totes les coses són fetes per ell i sense ell cap cosa és feta. El que ha estat fet, és vida en ell, i la vida era llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres, i les tenebres no el comprengueren. I que l'anima del home, encara que doni testimoni de la llum, no és la mateixa llum, més el Verb de Déu que és Déu, és la llum verdadera, que il.lumina a tot home que ve a aquest món. I que ell estava en aquest món, i el món fou fet per ell, i el món no el conegué. Que el verb Déu no va néixer de carn, ni de sang, ni per voluntat de baró, ni per voluntat de la carn, sinó de Déu.

--------
Extret de  http://ca.wikipedia.org/wiki/Logos

divendres, 17 de setembre de 2010

El cor d'una gerbera


Cada cop que mirem el que hem fet, el que hem viscut, el que hem escrit o el que hem plorat, volem sostreure tot allò accessori, tot allò que no cal, el que ens fa nosa... apreciem i distingim perfectament l'essencial del que no ho és; patim llavors el fet d'adonar-nos que tot allò, va ser, que era real, que no va ser només un somni ... i que ja no ho podem esborrar.
El desig vanitós del que voldríem haver viscut, haver escrit o -no- haver plorat, se'ns torna sorra.
Només ens queda una sortida: acceptar la nostra limitació
i mirar el cor d'una gerbera.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Exercici d'humilitat


Alguns dels que em llegiu, sabeu que estic passant a word, tot els poemaris que tenia en carpetes: papers i més papers, paperots i més paperots... ( tinc feina per temps ).
També vull treballar poemes de nova creació... i a veure que en faig..

Confesso... que llegir coses que un mateix ha escrit fa anys, és tot un exercici d'humilitat.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Estimació i presència.


" L'amor i l’estimació, no cal que siguin presencials. Pot haver-hi més amor en la distància, que en una presència diaria i quotidiana. La presència o la distància són factors circumstancials subjectes a canvi. L’estimació no hi entén, de distàncies “

dissabte, 11 de setembre de 2010

La terra s'ha encongit



La terra s'ha encongit. fa una estona he sortit a la terrassa. apreciava la curvatura del planeta. els edificis que en la llunyania sempre m'havien semblat dibuixar-se en el pla de l'horitzó, eren ara objecte d'una extranya curvatura com si estiguessim en un planeta molt més petit. les formes se'm perfilaven de manera ...extranya. com si les pogués tocar amb la mà. les dimensions i les distàncies s'havien escurçat...

dimarts, 7 de setembre de 2010

Perquè

.- Perquè, quan més ganes tinc d'escriure una cosa,.. que em surti bé, i que m'agradi... més em costa ?

Talment, sembla que m'estiguis observant, allà on siguis, com un esperit burleta i desvagat, que ni tan sols em deixes que et pugui imaginar.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Sovint no he trobat

.- Sovint no he trobat ni preguntes, ni respostes dins dels llibres. Sovint m’he trobat llegint bocabadat dins de mi mateix. No comprenia gairebé res de la percepció, però la sentia.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Vicent Andrés Estellés



Resulta, que avui 4 de setembre vas nàixer.
Junt amb d’altres blocaires volia escriure quelcom de tu. El primer que m’ha passat pel cap, era enganxar un poema teu, he corregut a rellegir dos llibres teus : el Llibre de meravelles i Antibes, al cap d’una estona, m’ho he tret del cap, això de copiar i enganxar em semblava massa de cassola recremada.
Confesso que feia temps que no et llegia.
També he obert el Google a veure que deien de la teva vida, collons quin mal rotllo, ara resulta que ets de la Comunidad Valenciana, t’haguessis fotut de mala llet llegint la wiki, segur, calla, no remugues.
Va, anem a seure al banc.
Sabia poc de tu, no soc de lletres jo, recordes quan hi havien diferents fileres, segons si eres d’una cosa o de l’altra, però vaja, et coneixia prou, no ens havien presentat, però et llegia. Sempre he pensat que als poetes se’ls ha de llegir, encara que no se’ls conegui.
Sentia les teves angoixes quan poca gent ho feia, molt abans que comencessin a fotre’t homenatges, ja saps que no m’agraden aquestes coses.
Vaig pensar molt en les coses que deies, era gairebé un adolescent llavors,..
Ara em vé al cap - l’orb que sabia de memòria el volum dur de les sines d’aquella dona-, quins pebrots –com si diguessim- ... no riguis home.
Va, anem a seure al banc. Veurem passar la tarda com si fóssim sobre el pont, i llegirem les cames de les dones que baixen vora el riu.
Va anem.


(a Vicent Andrés Estellés)

divendres, 3 de setembre de 2010

Una agonia

.- Una agonia forada la paret dels dies

En un paisatge

.- En un paisatge qualsevol, en un lloc qualsevol . una melodia i un cel . pedres i miratges

Després

.- Després del temps de les multituds . recuperar espais interiors . soledats intenses .

A vegades


A vegades... sentim de manera especial.
Un fet tant intrascendent com sortir a la terrassa... mirar, respirar, viure... esdevenir una disfunció del fet rutinari del cada dia.
Heu provat mai de parar el rellotge del temps i escoltar el ritme que ens envolta?.
Fa un moment, la foscor guarnida de petits esquitxos de ciutat, m'ha reconegut i m'ha sabut rebre al seu palau.
Sentir la necessitat de donar-se, sortir a les nits, com un boig, nu per les teulades..?... i perquè no?
Què és aquesta necessitat, de donar-se, d'abocar-se als límits del cossos i deixar-se endur pel rodament de cap que t'arrossega, en la gairebé inconsciència del desig.
Ella, m'ha negat el somriure. Després he sabut que en la -no mirada-... em mirava més què mai.
No me la podré treure del cap, i miraré més enllà, per trobar el mirall dels seus ulls, i agraïré... què pugui sentir-la, mentre sé, que ella pensarà, el mateix què jo, i tots dos somriurem, sense veure'ns el somriure.