dilluns, 22 de novembre de 2010

Confessió

M’havia posat a escriure el relat del cargol. Vaig posar l’aigua a bullir. Em costava, descriure la frisança d’estar engabiat dins d’una closca. Vaig rentar les bledes. Un grapat de sal. Sensació d’ofec, si!, això : “Necessitava sortir com fos d’allà dins”. Ja bull, tiro les bledes. Ho deixo. Surto un moment a la terrassa, és fosc i l’aire és massa sec. Torno dins. Com camina un cargol ?. Sant tornem-hi, clavat. S’arrossega potser ?. Busco analogies sobre cargols al google. No, clar: llisca, els cargols llisquen, -de tota la vida-. Ric com un babau. “Lliscar pel terra”. Entesos. Miro el correu. Òndia 467 missatges per obrir. Ho deixo. Ara, només me’n queden 379. Un altre dia. Osti, el veí que està fent el sofregit del vespre. Torno als cargols. Ara se m’està tornant papallona. Serà dallonses, el cargol dels nassos aquest !. Ostima deuen tenir convidats els veïns. Però, realment vola una papallona ?, potser fa saltirons. Si, això : “voleiava fent saltirons”. Telèfon. Obro la porta de l’estudi buscant el portàtil. “” les bledes !!!. El passadís ja n’era ple. La cuina era un núvol. El fum s’havia fet l’amo. Em faig fregar els ulls. No podia ser. Enmig del fum, una papallona, voleiava tranquil.lament, rient-se’n de mi com una condemnada.

( El que va passar realment mentre escrivia el relat "El cargol" )  

Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1098/Confessio.html )

diumenge, 21 de novembre de 2010

El cargol

-Va ! surt d’una vegada- li deia el seu pare. El cargol era petit i encara no s’havia acostumat del tot a la closca que l’envoltava. Només de tant en tant, treia les banyes i la punta del caparró. Mai acabava de sortir del tot. Feia tres setmanes que havia nascut, i encara no havia començat a lliscar pel terra. Sempre en un racó, sense gosar dir res de tot allò que li passava. Aquella nit, tot el cos li feia mal. L’embolcall el comprimia. Necessitava sortir com fos d’allà dins. Començà a fer força, primer va treure el cap fora, després anà empenyent el cos i els braços apretant-se contra les parets de la closca. Li feia molt mal. A la fi tragué fora tot el cos. Esgotat, va perdre el coneixement. No va ser fins després, quan voleiava fent saltirons amunt i avall, que se’n va adonar. Era la papallona més bonica que mai s’hagués vist.




( Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1088/Cargol.html )


dissabte, 20 de novembre de 2010

Micro-reflexió II

Hi ha tardes que són grises com el color del metall. Cal viure-les de puntetes sense fer massa soroll, o millor encara, passejar-les en companyia d'un arcàngel.


( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=468083966846 )

Micro-reflexió I

Sovint, la resposta a una cosa feta amb bondat, és la incomprensió o encara més sovint, la reacció malèvola. 


( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=467911781846 )

El pensament d'un arbre

El pensament d’un arbre batega al ritme de l’univers. Cal acostar-se ben a prop per a poder escoltar-lo. Al bosc, però, és diferent, allà s’hi aplega tot un cor de veus que a l’uníson se’ls sent cantar tot allò que pensen.


( Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1086/El_pensament_d'un_arbre.html )

diumenge, 14 de novembre de 2010

L'altar















 
Poc en sabien res aquelles pedres de la faramalla que s'havia cuit al seu voltant. Eren untades d'oli i plenes de gotim papal quan les van eixugar unes mans plenes de tendresa. Elles coneixien bé als homes de molt abans que els hi treiessin el seu cor de dins del terra.


( L'altar de la Sagrada Família sobre el qual Benet XVI oficià la cerimònia que va servir per dedicar al culte el temple expiatori, és una roca procedent de l'Iran d'unes 7,5 tones de pes de pòrfir. )

El rostit












Anava, com sempre, atrafegat amunt i avall. Va encendre el forn i començà a tallar les patates i la ceba pel rostit. Mentrestant posà una rentadora i va buidar el rentaplats. Ell, sempre en feia bona via amb la feina. Tenia convidats a dinar i no podia pas perdre el temps. En poc més de mitja hora ja va poder recollir la roba del forn i treure de la rentadora el pollastre rostit que encara regalimava.

( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista" : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1062/El_rostit.html  )

dissabte, 13 de novembre de 2010

Nocturn















M’ho havien dit, però ca! Jo anava a la meva. Era ben a prop, quan s’encengueren els llums. Un rectangle il.luminat va dibuixar-se al sòl. Feia patxoca aquella catifa de color verd vista des de la nau. De cop, s’hi van començar a moure pel damunt un seguit de figuretes que anaven amunt i avall esperitades. Vaig prémer el botó del zoom. No m’ho podia acabar de creure. L’Aldri, m’ho havia advertit. Tenia tota la raó. Aquella gent anava al darrere d’un objecte rodó que sovint sortia rebotat sense control. S’entretenien a donar-li puntades de peu. Al seu voltant milers de persones cridaven obsedides. Vaig posar en marxa  l’hiperlador de velocitat. El transbordador era a prop. Jo encara estava en estat de xoc.      



( http://www.facebook.com/profile.php?id=1337045856#!/notes/josep-vila/nocturn/463784446846 )


( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista" :    )
 :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1060/Nocturn.html

divendres, 12 de novembre de 2010

Tapís



Cada matí, els monjos sortien a caminar al voltant del monestir. No feia ni tres setmanes que hi havia arribat.
La meva situació personal i professional em demanava feia temps, de fer un retir, però em costava decidir-me. Un dia el meu amic, en Pere, em va acabar de convèncer - És ben a prop d’on vius, i si cal te’n tornes, no et posaran pas cap inconvenient els monjos, són bona gent - em va dir.
Aquells dubtes inicials, ara, se m’havien convertit en serenor. El lloc em provocava un seguit de sensacions que no sabria com explicar. El monestir era a tocar del bosc, un seguit de forest que s’allargava fins a perdre’s a l’horitzó rocallós de les dues carenes que encerclaven la vall.
Cada tarda els monjos anaven a treballar a la biblioteca on un seguit de prestatges omplia les parets fins dalt de tot del sostre. La sala era immensa, i al seu centre dibuixant un rectangle, les taules escriptori, cadascuna d’elles amb el seu llum de pantalla perfilant les ombres de l’embigat de fusta. La transcripció dels manuscrits que es guardaven tancats a pany i forrellat darrere els vidres de les vitrines, era una feina feixuga. Les noves tecnologies, això sí,  havien permès fer un salt endavant, tothom feia anar el teclat i el ratolí, diccionaris i traductors digitals escurçaven a poques setmanes, la feina en la que s’haguessin hagut d’emprar segles. Eren textos en copte, en grec, arameu, hebreu i llatí. Jo, sóc especialista en criptografia. Certament era estrany, que el pare Tomeu dediqués tants d’esforços a preparar els textos en petits fragments que escanejava prèviament abans de repartir-los. Cadascun dels monjos i jo mateix, treballàvem un mateix text però sempre parcial, no anàvem més enllà de les cent paraules, mai teníem davant el conjunt sencer del text per veure’n el sentit.
A tot això, que un dia de tardor a l’hora de sempre del passeig matinal, sense donar-me cap raó concreta, em van demanar que em quedés al monestir. Rere la finestra vaig veure com s’anaven allunyant fins arribar a les portes del bosc. No me’n vaig poder estar, vaig sortir cuita-corrents fins arribar a prop seu, i els vaig seguir a una distància suficient per no destorbar-los. Van caminar més d’una hora, el bosc era molt tancat i el cel s’havia tapat de núvols. Les seves passes van deixar-se de sentir, s’havien aturat en una clariana. Silenciosament, vaig acostar-me fins quedar ben tapat darrere d’unes brancades. Tots portaven un sarró a l’espatlla.
Primer va ser una remor inapreciable, després vaig poder distingir clarament un seguit de veus que s’entrelligaven en un cant coral que semblava una lletania. Treien del sarró bocins de paper, en pronunciaven el que hi havia escrit i els llençaven al terra. Aviat la clariana s’anà cobrint dels fragments esmicolats de pergamí. El temps semblava haver-se fos. Els germans duien posada la caputxa i no els hi veia la fesomia, però tenia la seva imatge clavada al cervell. No em podia bellugar, estava paralitzat.
Va ser llavors que ho vaig veure. Allò que semblava sortir de sota els hàbits i es clavava al terra, eren arrels. La transformació va ser ràpida. Aviat van perdre la seva forma. El terra era un tapís de fulles d’una varietat infinita de colors terrosos i daurats de pergamí. Al seu voltant, esparsos, els arbres s’havien espolsat el poc que els quedava d’abans. Els hàbits s’havien tornat escorça.
El cor em bategava sense compassió, ple d’espasmes i tremolors vaig tenir el temps just, abans de perdre el coneixement, de veure com al bell mig d’aquell prat entapissat de tardor començava a sortir del terra un fil d’aigua. Era la font amb l’aigua més preciosa que mai hagués vist.

Josep Vilà i Teixidó

( Fotografia d’en Xavier Burcet Darde )




( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista " :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1049/Tapis.html )


dijous, 11 de novembre de 2010

Aquella noguera
















Aquella noguera feia raïm. Quan les nous eren ben madures, en Siscu passava a recollir-les, les posava en un cistell i se les enduia al cup que tenia al celler. Deixava fermentar el most durant un parell de setmanes ben bé. Al poble deien que en feia vi de nous, d'aquells grans daurats de tardor. Se’n podia beure tot el que se’n volgués, d’aquell vi, no patissis pas que mai ningú no s’emborratxés de fer-ne un glop, o tres, o deu. Això si, era just olorar-lo que tothom perdia el senderi. Aviat hagueren d'intervenir els municipals per requisar-li la bóta.



( http://www.facebook.com/profile.php?id=1337045856#!/note.php?note_id=462050961846 )

 ( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista " :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1049/Tapis.html )