dimecres, 25 de maig de 2011

Capçada



















.
.
D’un banc estant...

Mira! s'ha enlairat el vent. No veus com les capçades es regiren?. Calla! som un vells xarucs.. No diria pas tant jo, potser només som grans i res més. Sembla que el temps vol canviar. El temps ens ha canviat a tots. Guaita!... mira quina dona! Tots els arbres en són de dones. Ens arrelen.
Tens raó. Ara somio...
Jo també.



Josep Vilà i Teixidó


fotografia de l'autor


Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1958/Capcada.html

Mural al passadís



















.
.
Un mural presidia el passadís. Una filera d'estaquirots amb l'uniforme verd delimitava l'estança. El camí de llum gratava el terra i pretenia obrir una esquerda d'ombres. Era del tot inútil. Aquells petits poemes sabien que de nit anirien tots plegats a fer un tomb pel poble.


Josep Vilà i Teixidó


fotografia Montserrat Cornelles



Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1947/Mural_al_passadis.html

dissabte, 21 de maig de 2011

Aparició











.
.
Les antigues presències burxaven els records. Es teixia la teranyina que em subjectava als fets passats i a la memòria fosca d’un altre temps. Les mans eren ben buides. Els dits necessitaven l’aliment necessari, l’empremta plena, la tendresa infinita que es delia per ser ella mateixa. El cos necessitava acariciar altres límits, amb la plenitud dels cossos que es donen tots sencers. L’ànima volia sobreviure al fantasma de la culpabilitat i de l’absència. A Fora, el tràfec de la gent, ofegava el crit. Però el crit hi era. No se sentia cap veu, però les veus hi eren. Les paraules eren un reflex a l’horitzó dels vidres. Perquè? repetia el meu cervell. D’on ha sortit? Aquella visió capgirava qualsevol fet conegut, era una crida de molt abans que la mirada fos mirada. Pell amb pell. Els cabells encesos. Un cos en absoluta harmonia. L’altre cos fet tot d’aigua. Un silenci d’amanyacs. Un calze en comunió. Les mans parlaven com si fossin paraula de déu. Havien desaparegut els dolors i les ferides mal cosides. Un campanar cridava al pensament. El vent no para mai, vaig pensar, només hi és, només es mou, només reposa, no hi ha contrasentit. El tot, omple l’espai amb la seva presència. Un reguitzell de flors esteses, just sota meu, jugava amb els colors. L’escamot de campanes jugava a fet i amagar. No podia controlar cap sentiment, tots ells m’eren donats. Els actes que succeïen feien el seu propi camí. El vells coneguts ancestrals es retrobaven. Els somnis eren ara una vetlla ran de mar, la substància perfecte de mil flors al jardí del paradís. Prat de meravelles. Enrenou de cortines. Llum velada de paraules. Les carícies embolcallaven un desig de llavis. En el palmell de la mà hi resava la saviesa antiga. Plenitud de llum en uns ulls plens de miracles. Aparició certa. Al seu voltant no hi eren presents els àngels, però no hi havia lloc per al dubte. Besllum de colors. Boira de mirades. Tot s’ha aturat al voltant dels fets. Sembles una marededéu.          


Josep Vilà i Teixidó



fotografia : Montserrat Cornelles

Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/19/1934/Aparicio.html

dijous, 19 de maig de 2011

Llapis











.
.
-Fas pena.
-Qui? Jo ?
-Sí, tu. On vas tan desmanegat?
-No suporto que m’imposin cap norma.
-Causaries una millor impressió si anessis ben clenxinat.
-No m’importen gens les impressions de qui només sap mirar per fora i oblida la consistència de la mina.


Les certeses són com l’aigua.
Jo, sóc pedra. Descarnat. Nu. No tinc l’escorça polida per cent miralls de ferro. No sóc la superfície cònica perfecte que somies. Només sóc jo.
I puc recórrer els teus horitzons, àvids i tendres de saviesa. Et dono l’únic que tinc.
Sóc teu.


Montserrat Cornelles i Pujol / Josep Vilà i Teixidó


Fotografia : Montserrat Cornelles



Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1918/Llapis.html

Només volia una nit

.
.
… Com una guspira de foc. Com una onada de sal i de tempesta.
Un gronxador de flors a l’univers de llunes.
Les flames dansen. Les paraules s’amaguen sota la foscor.
De lluny una cançó.
Reposa.


Josep Vilà i Teixidó

fotografia de Montserrat Cornelles

Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1916/Nomes_volia_una_nit.html

diumenge, 15 de maig de 2011

I algú va dir...

.
I llavors, tots aquells altres que no eren ell i que es creien posseïdors de la veritat, van deixar dit ...el que havia de ser i el que no havia de ser, el que era correcte i el que era incorrecte, el que eren certeses i el que eren incerteses.
Però ell mai ho havia dit tot allò. Ell era jueu, i de manaments només n’havia deixat un de sol.
Fou després, que vingueren els altres.


Josep Vilà i Teixidó


fotografia de l’autor

Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
i al facebook :

dissabte, 14 de maig de 2011

Penya-segat














.
.
.
I aquella creu, clavada al bell mig del cel, aguantava el vell penya-segat en el cimal de la terra.
Cansada per l’esforç d’aguantar tant de pes, va enviar una carta sense cap mirament a la màxima autoritat eclesiàstica. Amenaçava de deixar anar cap avall tot el món sencer si no li netejaven el rovell i li posaven flors fresques.


Josep Vilà i Teixidó


fotografia : Tere B. Bonnin


Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :

La trona

.
.
N’estava ben tip de llançar paraules a contravent que li rebotaven resseques per les parets. Ningú no entenia res. Els feligresos volien certeses, referents vitals on aferrar-se. Ell, els hi repetia una vegada i una altra que de receptes no n’hi han, que calia la necessària reflexió, que ell no era cap cuiner fent desconstruccions sofisticades que no entén ningú.
La Maria, un dia ho va veure clar. Van marxar tots dos l’endemà amb el desig d’estimar-se, tal com déu els havia estimat.
El púlpit va quedar petrificat a la paret i l’esglesia buida.  

Josep Vilà i Teixidó


No li sap gens de greu passar gana. Fa molt de temps, s’alimentava d’homes panxuts i amb sotana que bramaven com trons paraules enceses per espaordir la pobra gent que se’ls escoltava. O bé d’homes esprimatxats, també amb sotana, que actuaven igual que els altres (en qüestions de trons i d’incendis, les panxes més o menys grasses mai no hi han tingut res a veure). En el moment més àlgid del sermó, ella se’ls menjava. Ja fa temps que no s’hi enfila ningú. I no li sap gens de greu passar gana.

Montserrat Cornelles i Pujol

Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :

 


dimecres, 11 de maig de 2011

El mur














Les gotes de pluja feien pinzellades a la paret dels dies. Els missatges volien transcendir el temps i l’espai. El mur assenyalava les hores on perdre’s sense pressa. En la foscor del ulls no hi queia cap reflex, només resava.

Josep Vilà Teixidó

Un quart de dotze





















Amb la ferma voluntat dels que ens sobreviuen, clavat al terra i només amb les emocions necessaries, aferrat com un senyal damunt del sòl argilós del riu, el campanar projectava l’ombra d’un mossèn que volia jeure cada nit amb la sensual mirada del riu, allà on guardava els seus secrets de desig i de paisatge. La presència octogonal reflectia el cel rogenc i desgastat en cadascun del seus miralls de pedra. -és un quart de dotze-, assenyalava insistent, i demanava un segon de pietat, repicant monòton les absoltes desesperades de la saviesa antiga. El silenci s’escampava com si fós un besllum de boira, lliscava amb les ànimes pètries, absent de carícies on retrobar-se. La campana, enyorada de precs i mirades emprenia el vol enllà de l’horitzó. L’ombra volava lliure cap enlloc.      

Al cor
















Giravoltaven onades migratòries amb el vellut rogenc de paraules closes. Al centre, galàxies de desig s’estenien pel temps de les absències. Just un reflex de mirades infinites, un nucli solar d’antics paisatges, la cristal.lització d’un gotim d’aigua clavant-se directe al cor.


dimecres, 4 de maig de 2011

Graons 2















Just abans del pas definitiu, quan encara només et veus com una ombra. El reflex de l'aigua quan encara no ets, i et dibuixes i et desdibuixes etèria i plena de solemnitats. Allà sota teu, un sòl de pedra, una platja amarada d’essències, on ni tu mateixa saps, si el somni té el poder que tenen les nits quan no s’adormen.

Josep Vilà Teixidó



Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
i al facebook :
http://www.facebook.com/home.php#!/note.php?note_id=10150186866601847

Nota : Com un joc, des de les dues bandes del mirall : dos textos que no s’havien vist abans d’escriure’s.
Un sol pas, dues mirades amagades dins d’una fotografia plena de secrets.