divendres, 17 de setembre de 2010

El cor d'una gerbera


Cada cop que mirem el que hem fet, el que hem viscut, el que hem escrit o el que hem plorat, volem sostreure tot allò accessori, tot allò que no cal, el que ens fa nosa... apreciem i distingim perfectament l'essencial del que no ho és; patim llavors el fet d'adonar-nos que tot allò, va ser, que era real, que no va ser només un somni ... i que ja no ho podem esborrar.
El desig vanitós del que voldríem haver viscut, haver escrit o -no- haver plorat, se'ns torna sorra.
Només ens queda una sortida: acceptar la nostra limitació
i mirar el cor d'una gerbera.

1 comentari:

  1. Avui he mirat una gerbera, flor que no coneixia... nom que no coneixia... m’he endinsat al seu cor i l’he trobat tant encisador, tant evolvent i càlid com si et trobessis sobtadament en el Nirvana i he entès per que quant te’n adones dels somnis perduts, mires el cor d’una gerbera.

    ResponElimina