Cap d'any

Doncs, mira. que no s'acaba ni l'any ni res. que tot plegat m'embafa. que les campanades a TV3 solen acabar en un pitafi. que la puerta del sol me la bufa. que el raïm s'ha de menjar amb tranquilitat. que no m'agraden els canalons de marisc fabricat ves a saber on. que el barret i les serpentines són per les verbenes. que això que diuen, que demà serà dos mil onze és un convencionalisme. Tot plegat...
Que prefereixo un pa amb tomàquet, una safata de pernil que hi cantin els àngels, varietat de formatges,...  i un cava molt molt fred.

- Si no ho dic rebento -

De bon rotllo, si ja sé que a gairebé tothom li agrada el Cap d'any.

Cap problema: bon " el que sigui ".

En qualsevol cas que sigueu feliços, això si. ahhhh ... i no només una nit... "sempre"

( http://www.facebook.com/?ref=home#!/notes/josep-vila/cap-dany/490271396846 )

Diguem-ne

Diguem-ne vacances. Una sensació. Aixecar-se de matinada, fer-se un cafè, sortir a la terrassa, -la ciutat dorm-, tornar al llit. Un deixar-se anar. Un esperar que t'arribi aquell instant on flueixes i et desdibuixes. Aquell paisatge que guardes per als instants de meravelles. Algú que et vé al cap i t'encongeix el cor. Uns petons que desitges. Aquell llibre. Un quatre-sis-quatre, ple de màgia i de cadència. Diguem-ne haiku. Un somni de franc. Un caminar per carrer d'en Cueta. La nit i les lluernes del Nadal que t'envolta. Un record d'allò que potser no hauries d'haver fet. La font de la bauma. El somni dels frares. La imatge que es travessa. Un instant que s'atura. Núvols de cotó. Una emoció continguda, sense reserves. Ara plou.

  


( Publicat a la revista digital : THE SECRET, la revista :
( http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1240/Diguem-ne.html )

(http://www.facebook.com/note.php?saved&&note_id=489818941846#!/notes/josep-vila/diguem-ne/489818941846 )

Desequilibri

Algú va dir: - A la balança, un dels plats és ple i l’altre és ben buit… Hi ha qui ho té tot en escreix, i d’altres qui no tenen res – i s’allunyà en silenci.

(http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=486826871846 )

Nadal

Gairebé de puntetes, sense fer soroll, us desitjo la felicitat del retrobament, la vostra pau i la dels altres, l'emoció desconeguda, el cor encongit d'una llàgrima i l'abraçada sense límits de l'amor i la generositat. Diguem-li Nadal.



( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=486245196846 )

Micro-reflexió V

" Mentre uns reben els altres reposen "

El senyor Pere

El senyor Pere Noparamai, no parava mai de fer coses. Sempre atrafegat. Sempre enfeinat. Se sentia un home important, deia. És que si no fos per mi… Un dia, menjant a Cal Llevat, s’empassà un pinyol d’oliva. A l’enterrament, el mossèn començà: - Ens trobem tots aquí per acomiadar a l’amic Pere Noseperquè… - I continuà fins que se’ls va fer fosc. Tots plegats es van pixar de riure, sense cap mirament, fins a quedar ben molls.

( Publicat a la revista digital : THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1137/El_senyor_Pere.html )


( http://www.facebook.com/note.php?created&&note_id=475659016846#!/notes/josep-vila/el-senyor-pere/475659016846 )

Micro-reflexió IV

Sempre m’ha colpit molt el fenòmen de la revenja i del linxament. Aquesta extranya necessitat de buscar una víctima propiciatòria quan les coses van malament o algú trenca els esquemes establerts. Clar que avui dia no es penja la gent dels arbres o se'ls clava en una creu. Hi han maneres molt més sibil.lines d’immolar aquells qui fan de mirall de la mala consciència col.lectiva. Al cap i a la fi, no és cosa nova això d’oferir sacrificis als déus, promogut sempre, això si, pels poders establerts. Sempre és més fàcil donar-li la culpa a algú, que no pas canviar la consciència del col.lectiu sencer o directament els seus dirigents.

( http://www.facebook.com/note.php?saved&&note_id=475646346846#!/notes/josep-vila/micro-reflexio-iv/475646346846 )

Controladors

Si en sabés d'escriure, diria moltes coses, i no parlaria pas dels controladors, no. Ja se n'ha parlat prou d’ells, molta gent i més preparada que aquest humil servidor, ja els ha posat on haurien d'estar tots ells, fins i tot abans d'escoltar la seva visió dels fets . No, jo parlaria... d'aquells qui els manen. Perque clar, una cosa així no surt pas sola, de la nit al dia, com els rovellons. Se m’acut pensar llavors, com carai poden passar aquestes coses sense que l'amo del bosc rovelloner, no n'estigui al cas ... Deuen ser coses de fades o malastruç d'un carrabiner bronquític. ¿ Que potser no és un sector estratègic, aquest del "vions" ?, ¿Que potser no n’havien previst les consequències de treure un decret, just en coincidència amb un pont de cinc dies ? Ai làs !!!  ¿No hauria d'haver previst el pastor que les ovelles es volien enfilar pel cap damunt de la tanca perque feia mesos que se’ls notava que estaven provant de saltar-la ?, o... ¿ ha estat el mateix pastor que els ha provat de burxar amb ves a saber quin decret, sense haver previst el que farien les ovelles just el dia de la festa major ?... - Déu ens doni la bona pau -  i que més enllà dels Pirineus, avui ningú no hagi vist les notícies, no fos cas, que donèssim una imatge poc convenient pels terratrèmols monetaris que corren avui dia. Per tot plegat, no en vull parlar pas d’aquest tema no - Déu me'n guard -, i que Sant Pere em perdoni, que jo de "vions" no en sé ni mitja unça.




( http://www.facebook.com/note.php?saved&&note_id=475276876846 )

Micro-reflexió III

Sovint, l'acció del "fer" porta implícita, la negació del "ser", la invisibilitat de la consciència. Cal no omplir tot el temps amb accions, gestions, preocupacions...

Saber aturar-se, és la millor de les teràpies. Que faig ?, perquè ho faig ?, cal fer-ho ?... No fos cas que ens deixem pel camí allò més preuat. Al cap i a la fi, no cal córrer per a donar un pas.

( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/notes/josep-vila/micro-reflexio-iii/475169381846 )

Confessió

M’havia posat a escriure el relat del cargol. Vaig posar l’aigua a bullir. Em costava, descriure la frisança d’estar engabiat dins d’una closca. Vaig rentar les bledes. Un grapat de sal. Sensació d’ofec, si!, això : “Necessitava sortir com fos d’allà dins”. Ja bull, tiro les bledes. Ho deixo. Surto un moment a la terrassa, és fosc i l’aire és massa sec. Torno dins. Com camina un cargol ?. Sant tornem-hi, clavat. S’arrossega potser ?. Busco analogies sobre cargols al google. No, clar: llisca, els cargols llisquen, -de tota la vida-. Ric com un babau. “Lliscar pel terra”. Entesos. Miro el correu. Òndia 467 missatges per obrir. Ho deixo. Ara, només me’n queden 379. Un altre dia. Osti, el veí que està fent el sofregit del vespre. Torno als cargols. Ara se m’està tornant papallona. Serà dallonses, el cargol dels nassos aquest !. Ostima deuen tenir convidats els veïns. Però, realment vola una papallona ?, potser fa saltirons. Si, això : “voleiava fent saltirons”. Telèfon. Obro la porta de l’estudi buscant el portàtil. “” les bledes !!!. El passadís ja n’era ple. La cuina era un núvol. El fum s’havia fet l’amo. Em faig fregar els ulls. No podia ser. Enmig del fum, una papallona, voleiava tranquil.lament, rient-se’n de mi com una condemnada.

( El que va passar realment mentre escrivia el relat "El cargol" )  

Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1098/Confessio.html )

( http://www.facebook.com/?ref=home#!/note.php?note_id=470318776846&id=1337045856 )

El cargol

-Va ! surt d’una vegada- li deia el seu pare. El cargol era petit i encara no s’havia acostumat del tot a la closca que l’envoltava. Només de tant en tant, treia les banyes i la punta del caparró. Mai acabava de sortir del tot. Feia tres setmanes que havia nascut, i encara no havia començat a lliscar pel terra. Sempre en un racó, sense gosar dir res de tot allò que li passava. Aquella nit, tot el cos li feia mal. L’embolcall el comprimia. Necessitava sortir com fos d’allà dins. Començà a fer força, primer va treure el cap fora, després anà empenyent el cos i els braços apretant-se contra les parets de la closca. Li feia molt mal. A la fi tragué fora tot el cos. Esgotat, va perdre el coneixement. No va ser fins després, quan voleiava fent saltirons amunt i avall, que se’n va adonar. Era la papallona més bonica que mai s’hagués vist.

( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=468678176846 )

( Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1088/Cargol.html )

Micro-reflexió II

Hi ha tardes que són grises com el color del metall. Cal viure-les de puntetes sense fer massa soroll, o millor encara, passejar-les en companyia d'un arcàngel.


( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=468083966846 )

Micro-reflexió I

Sovint, la resposta a una cosa feta amb bondat, és la incomprensió o encara més sovint, la reacció malèvola. 


( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=467911781846 )

El pensament d'un arbre

El pensament d’un arbre batega al ritme de l’univers. Cal acostar-se ben a prop per a poder escoltar-lo. Al bosc, però, és diferent, allà s’hi aplega tot un cor de veus que a l’uníson se’ls sent cantar tot allò que pensen.

( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/notes/josep-vila/el-pensament-dun-arbre/467936356846 )

( Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1086/El_pensament_d'un_arbre.html )

L'altar

 

Poc en sabien res aquelles pedres de la faramalla que s'havia cuit al seu voltant. Eren untades d'oli i plenes de gotim papal quan les van eixugar unes mans plenes de tendresa. Elles coneixien bé als homes de molt abans que els hi treiessin el seu cor de dins del terra.

( L'altar de la Sagrada Família sobre el qual Benet XVI oficià la cerimònia que va servir per dedicar al culte el temple expiatori, és una roca procedent de l'Iran d'unes 7,5 tones de pes de pòrfir. )

( http://www.facebook.com/note.php?saved&&note_id=464407681846#!/notes/josep-vila/laltar/464407681846 )

Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1065/L’altar.html )

El rostit

Anava, com sempre, atrafegat amunt i avall. Va encendre el forn i començà a tallar les patates i la ceba pel rostit. Mentrestant posà una rentadora i va buidar el rentaplats. Ell, sempre en feia bona via amb la feina. Tenia convidats a dinar i no podia pas perdre el temps. En poc més de mitja hora ja va poder recollir la roba del forn i treure de la rentadora el pollastre rostit que encara regalimava.

( http://www.facebook.com/notes/josep-vila/el-rostit/464318581846 )

( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista" : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1062/El_rostit.html  )

Nocturn

M’ho havien dit, però ca! Jo anava a la meva. Era ben a prop, quan s’encengueren els llums. Un rectangle il.luminat va dibuixar-se al sòl. Feia patxoca aquella catifa de color verd vista des de la nau. De cop, s’hi van començar a moure pel damunt un seguit de figuretes que anaven amunt i avall esperitades. Vaig prémer el botó del zoom. No m’ho podia acabar de creure. L’Aldri, m’ho havia advertit. Tenia tota la raó. Aquella gent anava al darrere d’un objecte rodó que sovint sortia rebotat sense control. S’entretenien a donar-li puntades de peu. Al seu voltant milers de persones cridaven obsedides. Vaig posar en marxa  l’hiperlador de velocitat. El transbordador era a prop. Jo encara estava en estat de xoc.      

( http://www.facebook.com/profile.php?id=1337045856#!/notes/josep-vila/nocturn/463784446846 )


( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista" :    )
 :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1060/Nocturn.html

Tapís

Cada matí, els monjos sortien a caminar al voltant del monestir. No feia ni tres setmanes que hi havia arribat.

La meva situació personal i professional em demanava feia temps, de fer un retir, però em costava decidir-me. Un dia el meu amic, en Pere, em va acabar de convèncer - És ben a prop d’on vius, i si cal te’n tornes, no et posaran pas cap inconvenient els monjos, són bona gent - em va dir.

Aquells dubtes inicials, ara, se m’havien convertit en serenor. El lloc em provocava un seguit de sensacions que no sabria com explicar. El monestir era a tocar del bosc, un seguit de forest que s’allargava fins a perdre’s a l’horitzó rocallós de les dues carenes que encerclaven la vall.

Cada tarda els monjos anaven a treballar a la biblioteca on un seguit de prestatges omplia les parets fins dalt de tot del sostre. La sala era immensa, i al seu centre dibuixant un rectangle, les taules escriptori, cadascuna d’elles amb el seu llum de pantalla perfilant les ombres de l’embigat de fusta. La transcripció dels manuscrits que es guardaven tancats a pany i forrellat darrere els vidres de les vitrines, era una feina feixuga. Les noves tecnologies, això sí,  havien permès fer un salt endavant, tothom feia anar el teclat i el ratolí, diccionaris i traductors digitals escurçaven a poques setmanes, la feina en la que s’haguessin hagut d’emprar segles. Eren textos en copte, en grec, arameu, hebreu i llatí. Jo, sóc especialista en criptografia. Certament era estrany, que el pare Tomeu dediqués tants d’esforços a preparar els textos en petits fragments que escanejava prèviament abans de repartir-los. Cadascun dels monjos i jo mateix, treballàvem un mateix text però sempre parcial, no anàvem més enllà de les cent paraules, mai teníem davant el conjunt sencer del text per veure’n el sentit.

A tot això, que un dia de tardor a l’hora de sempre del passeig matinal, sense donar-me cap raó concreta, em van demanar que em quedés al monestir. Rere la finestra vaig veure com s’anaven allunyant fins arribar a les portes del bosc. No me’n vaig poder estar, vaig sortir cuita-corrents fins arribar a prop seu, i els vaig seguir a una distància suficient per no destorbar-los. Van caminar més d’una hora, el bosc era molt tancat i el cel s’havia tapat de núvols. Les seves passes van deixar-se de sentir, s’havien aturat en una clariana. Silenciosament, vaig acostar-me fins quedar ben tapat darrere d’unes brancades. Tots portaven un sarró a l’espatlla.

Primer va ser una remor inapreciable, després vaig poder distingir clarament un seguit de veus que s’entrelligaven en un cant coral que semblava una lletania. Treien del sarró bocins de paper, en pronunciaven el que hi havia escrit i els llençaven al terra. Aviat la clariana s’anà cobrint dels fragments esmicolats de pergamí. El temps semblava haver-se fos. Els germans duien posada la caputxa i no els hi veia la fesomia, però tenia la seva imatge clavada al cervell. No em podia bellugar, estava paralitzat.

Va ser llavors que ho vaig veure. Allò que semblava sortir de sota els hàbits i es clavava al terra, eren arrels. La transformació va ser ràpida. Aviat van perdre la seva forma. El terra era un tapís de fulles d’una varietat infinita de colors terrosos i daurats de pergamí. Al seu voltant, esparsos, els arbres s’havien espolsat el poc que els quedava d’abans. Els hàbits s’havien tornat escorça.

El cor em bategava sense compassió, ple d’espasmes i tremolors vaig tenir el temps just, abans de perdre el coneixement, de veure com al bell mig d’aquell prat entapissat de tardor començava a sortir del terra un fil d’aigua. Era la font amb l’aigua més preciosa que mai hagués vist.

Josep Vilà i Teixidó

( Fotografia d’en Xavier Burcet Darde )

( http://www.facebook.com/profile.php?id=1337045856#!/note.php?note_id=463486656846 )

( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista " :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1049/Tapis.html )

Aquella noguera

Aquella noguera feia raïm. Quan les nous eren ben madures, en Siscu passava a recollir-les, les posava en un cistell i se les enduia al cup que tenia al celler. Deixava fermentar el most durant un parell de setmanes ben bé. Al poble deien que en feia vi de nous, d'aquells grans daurats de tardor. Se’n podia beure tot el que se’n volgués, d’aquell vi, no patissis pas que mai ningú no s’emborratxés de fer-ne un glop, o tres, o deu. Això si, era just olorar-lo que tothom perdia el senderi. Aviat hagueren d'intervenir els municipals per requisar-li la bóta.

( http://www.facebook.com/profile.php?id=1337045856#!/note.php?note_id=462050961846 )

 ( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista " :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1049/Tapis.html )

Conflictes

En les relacions humanes, siguin familiars, d'amistat, en el treball o en la societat en general, hi ha una cosa que encara no hem après: gestionar les discrepàncies. En plena era de la tecnologia sembla un contrasentit que no sapiguem com fer-ho, caldria que les divergències en lloc de crear conflicte puguessin servir com a creixement humà i millora per a totes les parts implicades; i si això no és possible, que les persones seguissin el seu propi camí, tot i respectant la opinió dels altres, sense rencors i sense deixar enrere només terra cremada.

Logos

«En el principi era el logos i el logos era amb Déu i el logos era Déu»

 

-------

Logos (en grec antic λóγος) significa "raonament", "argumentació", "parla" o "discurs". També es pot entendre com "intel•ligència", "pensament", "ciència", "estudi", "sentit". Logos significa intel•ligència pura de l'home i també la paraula, lligant per primer cop llenguatge i pensament racional.

Històricament ha estat fet equivalent a la raó (a Grècia) i al Déu creador i ordenador (Edat Mitjana). En el dualisme tradicional, criticat per Nietzsche, equival a la part cerebral de l'ésser humà, en oposició a l'instint i la passió.

.- Significat filosòfic

Heràclit utilitza aquesta paraula en la seva teoria del ser, dient: "No jo, sinó havent escoltat al logos, es savi dir junt a ell que tot és un.". Agafant al logos com la gran unitat de la realitat, pot ser el real, Heràclit demana que l'escoltem, es a dir, que esperem que ell es manifesti sòl, en lloc de pressionar.

El ser de Heràclit, entès com logos, és la Intel•ligència que dirigeix, ordena i dóna harmonia al esdevenir dels canvis que es produeixen en la guerra que és la mateixa existència. Es tracta d'una intel•ligència substancial, present en totes les coses. Quan una entitat perd el sentit de la seva existència s'aparta del Logos.

.- Significat psicològic

En Logoterapia, la tercera escola vienesa de Psicologia -després del Psicoanàlisis de Sigmund Freud i de la Psicologia Individual de Adler- desenvolupada per Frankl, la recerca del Logos (en aquest cas: "sentit de l'existència") és el centre del treball existencial i terapèutic per trobar el sentit i el significat que orienten la praxis del ser humà.

.-  Significat teològic

 Judaisme

 Filó d'Alexandria

Filó utilitza la paraula grega Logos per significar la saviesa i, especialment, la raó inherent a Déu. Defineix el logos com a ment divina, i seu de les idees. El logos és el mitjà que utilitza Déu per donar forma a la matèria, i s'ha d'entendre com a intermediari entre Déu i el món. El Logos també designa per Filó; el Gran Sacerdot, en referència a l'exaltada posició que va ocupar aquest càrrec després de l'exili, com el veritable centre de l'estat jueu. És per tan l'expiador dels pecats, i el mediador i defensor dels homes.[1] "El Logos és el primer nascut i el major i cap dels àngels".[2]

 Cristianisme

En el cristianisme després del segle I. El Logos[3] és traduït en el Nou Testament com el Verb o la Paraula i obté una significació cristiana especial, veien en ell a Jesús, el Crist, Fill de Déu, el primogènit de la creació.

Evangeli segons Joan

En el pròleg de l'Evangeli segons Joan, s'esmenta el Λóγος (Logos), identificant-lo com una persona espiritual en el principi de la creació. Joan 1:1 diu:

«εν αρχη ην ο λογος και ο λογος ην προς τον θεον και θεος ην ο λογος              »

—(original en grec)

«En el principi era el logos i el logos era amb Déu i el logos era Déu        »

—Traducció

«En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu        »

— Traducció Reina Valera

«Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu  »

— Bíblia Catalana Interconfessional

«En [el] principi la Paraula era, i la Paraula estava en Déu, i la Paraula era un déu             »

—Traducció del Nou Món de les Santes Escriptures

Moltes interpretacions han sorgit en torn al significat del Logos en aquest versicle. Alguns el relacionen amb el Logos de la filosofia grega i el judaisme hel•lenista.

Gnosticisme

El Gnosticisme li dona un significat molt semblant al de Filó i l'anomenen amb el nom de Sofia.

        Tertul•lià

Tertulià diferenciava entre el Logos com atribut intern de Déu, i un altre el Logos que engendrà Déu, que es tornaria en una persona. Altres teòlegs entenien ontológicament com "la raó de Déu" e inseparable d'ell. Els que s'oposaven a aquesta visió al•legaven que al Logos se li predica sense l'article definit en Grec, i això indicaria per alguns, que aquest Logos era un "segon Déu"(δευτερος θεος), però no el Déu Totpoderós, El Déu (ο θεος).

Pels creients en la Trinitat el Logos és interpretat com aquell que existia des de el principi ( αρχη/ arkhé) amb Déu (amb majúscula, perquè és el nom propi). La paraula admet més de trenta accepcions.

        Sant Agustí

Agustí ens diu, que abans de l'existència de Déu, no existia el temps, el que converteix a la Raó en la energia del Univers.

Agustí també admet que havia llegit dels autors platònics la frase: Que en el principi era el Verb, i el Verb era aprop de Déu i Déu era Verb, el qual era en el principi aprop de Déu. Totes les coses són fetes per ell i sense ell cap cosa és feta. El que ha estat fet, és vida en ell, i la vida era llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres, i les tenebres no el comprengueren. I que l'anima del home, encara que doni testimoni de la llum, no és la mateixa llum, més el Verb de Déu que és Déu, és la llum verdadera, que il.lumina a tot home que ve a aquest món. I que ell estava en aquest món, i el món fou fet per ell, i el món no el conegué. Que el verb Déu no va néixer de carn, ni de sang, ni per voluntat de baró, ni per voluntat de la carn, sinó de Déu.

--------
Extret de  http://ca.wikipedia.org/wiki/Logos

El cor d'una gerbera

Cada cop que mirem el que hem fet, el que hem viscut, el que hem escrit o el que hem plorat, volem sostreure tot allò accessori, tot allò que no cal, el que ens fa nosa... apreciem i distingim perfectament l'essencial del que no ho és; patim llavors el fet d'adonar-nos que tot allò, va ser, que era real, que no va ser només un somni ... i que ja no ho podem esborrar.
El desig vanitós del que voldríem haver viscut, haver escrit o -no- haver plorat, se'ns torna sorra.
Només ens queda una sortida: acceptar la nostra limitació
i mirar el cor d'una gerbera.

Exercici d'humilitat

Alguns dels que em llegiu, sabeu que estic passant a word, tot els poemaris que tenia en carpetes: papers i més papers, paperots i més paperots... ( tinc feina per temps ).
També vull treballar poemes de nova creació... i a veure que en faig..

Confesso... que llegir coses que un mateix ha escrit fa anys, és tot un exercici d'humilitat.

Estimació i presència.

" L'amor i l’estimació, no cal que siguin presencials. Pot haver-hi més amor en la distància, que en una presència diaria i quotidiana. La presència o la distància són factors circumstancials subjectes a canvi. L’estimació no hi entén, de distàncies “

La terra s'ha encongit

La terra s'ha encongit. fa una estona he sortit a la terrassa. apreciava la curvatura del planeta. els edificis que en la llunyania sempre m'havien semblat dibuixar-se en el pla de l'horitzó, eren ara objecte d'una extranya curvatura com si estiguessim en un planeta molt més petit. les formes se'm perfilaven de manera ...extranya. com si les pogués tocar amb la mà. les dimensions i les distàncies s'havien escurçat...

Perquè

.- Perquè, quan més ganes tinc d'escriure una cosa,.. que em surti bé, i que m'agradi... més em costa ?

Talment, sembla que m'estiguis observant, allà on siguis, com un esperit burleta i desvagat, que ni tan sols em deixes que et pugui imaginar.

Sovint no he trobat

.- Sovint no he trobat ni preguntes, ni respostes dins dels llibres. Sovint m’he trobat llegint bocabadat dins de mi mateix. No comprenia gairebé res de la percepció, però la sentia.

Vicent Andrés Estellés

Resulta, que avui 4 de setembre vas nàixer.

Junt amb d’altres blocaires volia escriure quelcom de tu. El primer que m’ha passat pel cap, era enganxar un poema teu, he corregut a rellegir dos llibres teus : el Llibre de meravelles i Antibes, al cap d’una estona, m’ho he tret del cap, això de copiar i enganxar em semblava massa de cassola recremada.

Confesso que feia temps que no et llegia.

També he obert el Google a veure que deien de la teva vida, collons quin mal rotllo, ara resulta que ets de la Comunidad Valenciana, t’haguessis fotut de mala llet llegint la wiki, segur, calla, no remugues.

Va, anem a seure al banc.

Sabia poc de tu, no soc de lletres jo, recordes quan hi havien diferents fileres, segons si eres d’una cosa o de l’altra, però vaja, et coneixia prou, no ens havien presentat, però et llegia. Sempre he pensat que als poetes se’ls ha de llegir, encara que no se’ls conegui.

Sentia les teves angoixes quan poca gent ho feia, molt abans que comencessin a fotre’t homenatges, ja saps que no m’agraden aquestes coses.

Vaig pensar molt en les coses que deies, era gairebé un adolescent llavors,..

Ara em vé al cap - l’orb que sabia de memòria el volum dur de les sines d’aquella dona-, quins pebrots –com si diguessim- ... no riguis home.

Va, anem a seure al banc. Veurem passar la tarda com si fóssim sobre el pont, i llegirem les cames de les dones que baixen vora el riu.

Va anem.

(a Vicent Andrés Estellés)

Una agonia

.- Una agonia forada la paret dels dies

En un paisatge

.- En un paisatge qualsevol, en un lloc qualsevol . una melodia i un cel . pedres i miratges

Després

.- Després del temps de les multituds . recuperar espais interiors . soledats intenses .

A vegades

A vegades... sentim de manera especial.
Un fet tant intrascendent com sortir a la terrassa... mirar, respirar, viure... esdevenir una disfunció del fet rutinari del cada dia.
Heu provat mai de parar el rellotge del temps i escoltar el ritme que ens envolta?.
Fa un moment, la foscor guarnida de petits esquitxos de ciutat, m'ha reconegut i m'ha sabut rebre al seu palau.
Sentir la necessitat de donar-se, sortir a les nits, com un boig, nu per les teulades..?... i perquè no?
Què és aquesta necessitat, de donar-se, d'abocar-se als límits del cossos i deixar-se endur pel rodament de cap que t'arrossega, en la gairebé inconsciència del desig.
Ella, m'ha negat el somriure. Després he sabut que en la -no mirada-... em mirava més què mai.
No me la podré treure del cap, i miraré més enllà, per trobar el mirall dels seus ulls, i agraïré... què pugui sentir-la, mentre sé, que ella pensarà, el mateix què jo, i tots dos somriurem, sense veure'ns el somriure.

La ciutat submergida ( L'Obra poètica inèdita de Màrius Sampere )

M'he comprat "La ciutat submergida" d'en Màrius Sampere.

Estic content.
Us dia us parlaré d'en Màrius.

El mecanoscrit del segon origen

Premonició:

Ahir cap a les vuit del vespre vaig penjar una foto de Manuel de Pedrolo al facebook. No sé encara perque vaig pensar amb ell, ni què va fer que busqués una foto seva.

Aquest matí veig a la meva filla Ester amb un llibre a les mans llegint tota concentrada. Als seus dotze anys, val a dir que mai l'he vist llegir cap llibre de manera no obligada per l'escola i sempre que ho ha fet ha estat de mala gana,
- Ester, que llegeixes-, li pregunto.
- Ai, res -, diu ella.
Conscient que no pararé fins saber-ho,.. m'aixeca la tapa del llibre per que la vegi, ...

Per déu, : el mecanoscrit

Primer d'any

.- La gent sempre n'espera quelcom, del primer dia d'un nou any...
Però només va fer vent, molt de vent :
Un dia radiant de sol amb les finestres del paisatge ben obertes.
-----
Si, ja sé que es fa extrany parlar d'un primer de gener... el 29 d'agost.

Esdevenir-se

.- Esdevenir-se ... La fluència incontenible del remolí del temps.
Tot just traspassem una porta ... i ens enfonsem en el camí.
De manera inevitable intuïm que ens persegueix la nostra naturalesa de subtil trascendència, i el nostre jo més profund es confon en un somni de realitats i desitjos.

Avui a la platja

.- Avui a la platja s'hi poden coure ous d'estruç, el mar està descarat com una pubilla i les onades llancen esquitxos pocasoltes. M’ho he quedat mirant atònit i refregit.

He girat cua en un pam de rajol, com si ballés un xotis.

El meu -no fer res-

.- El meu -no fer res-, no vol dir pas, perdre l’esma.

El meu -no fer res-, vol dir retrobar-se amb un mateix i sentir l'existència del present com un fet real, gairebé tangible... com una llum en el somni de la pròpia vida.

Mai com en aquests moments d'introspecció i aparent absència, el nostre cervell fa quelcom més que sobreviure.

Els cotxes han de fer soroll

Acabo de llegir a la premsa diària, la notícia aquí , que un fabricant de cotxes japonesos, en un dels seus models híbrids, ha decidit incorporar un sistema que simularà mitjançant un sistema electrònic i un altaveu, un soroll com si d’un motor d’explosió es tractés.

Quin és el problema ?,... molt senzill, aquests cotxes a baixa velocitat utilitzen un motor elèctric, el qual no fa gens de soroll i això suposa un perill per als vianant que passegen tranquilament i no perceben que tenen un objecte de 1400 kgs en trajectòria de col.lissió.

Es veia a venir. El nen petit que li arriba per primera vegada un cotxe de joguina a les mans, com reacciona, sinó imitant el so del motor amb la boca, al ritme de la velocitat que s’està imaginant.

Tothom que ha anat amb bicicleta alguna vegada, sap que la manca de soroll et posa en situacions esperpèntiques i que el nostrat timbre de -campaneta la ning ning- es converteix en una eina del tot imprecindible. No parlo aquí dels inconscients, per no dir directament bandarres que es dediquen a circular per les voravies amb bicicleta o a fer el boig amb monopatí a les places on la gent passeja tranquil.lament, això són figues d’un altre paner, parlo de la gent que creua els carrers si no sent que vé cap cotxe, refiada i tranquil.la de que cap perill se li acosta.

Ara em vé al cap, que tenim els mateixos carrers que fa cinquanta anys, quan hi havia quatre cotxes mal comptats i la majoria dels mortals només veien passar un carro de tant en tant. La diferència rau en que ara, hi ha un munt de vehicles que travessen el que abans eren apacibles llocs de passeig i convivència, on la canalla jugava i la gent sortia a prendre la fresca al capvespre.

Que ha passat doncs ?

L’urbanisme. Si, l’urbanisme. Tenim ciutats que inicialment es van fer pensant amb les persones, i ara aquestes mateixes ciutats les fan servir tot tipus d’andròmines mòbils per a les quals no estan pensades ni preparades, ahhh, però això si, tenim edificis de disseny.

m'agradaria

Josep, m'agradaria que m'acompanyessis a fer una volta, vols venir i passegem una estona ?

He estat sol.

He estat sol tota la setmana. Si, he estat sol.
Una setmana és massa temps per estar sol.

Cansat de silencis

.- Cansat de silencis, l’albada m’ha sorprès davant de la meva soledat.
Pensava en els camins per on transitar de manera definitiva, els infinits senders que no sé a on porten, ni sé, si són només una projecció de la imaginació.
Intueixo que tots ells, són viaranys sense destí, simples entreteniments per als mortals que busquen on no hi ha res a trobar.

Al darrere

.- Al darrere d'allò tangible, amagat darrere de les coses i els fets, s'hi troben les respostes i el sentit ocult de la realitat. Cal no conformar-se només amb les aparences de la realitat. Però tantmateix no em deixo angoixar, perque sovint les respostes són encara més críptiques i complexes que la pròpia realitat.

Acotem

.- Anomenem, acotem, analitzem, classifiquem, ordenem, investiguem ...

i em pregunto sovint, si les persones, si les coses, si aquest univers on estem, per aquest sol fet, passen a ser diferents..., si el coneixement acumulat per l'home al llarg de la seva història coneguda, ens ha servit d'alguna cosa, o acabem de baixar de l'arbre i tot just avancem fent tentines.

10 de juliol 2010, Barcelona, Catalunya.

El text de l'estatut, amb la sentència dictada pel TC, ha quedat desactivat.

La jurisprudència que enmarca la sentència del TC, deixa oberta la porta a una infinitat de recursos contra qualsevol llei que hagi sortit o que pugui sortir del parlament català, basant-se precisament en la doctrina que emana de l'esmentada sentència.

A nivell jurídic no hi ha opcions. (cal recordar, que el poder judicial només aplica articulats, doctrina i interpretacions, dels textos aprovats pel poder legislatiu.)

Només hi ha tres alternatives:

.- acceptar l'encaix total uniformista.

.- un nou pacte d'estat, reforma de la constitució i un nou règim d'autogovern plasmat en nous textos legals.

.- o l'actuació unilateral política i legislativa per part de catalunya.

Els nostres representants polítics .. tenen ara a les seves mans, la responsabilitat de saber conduïr les voluntats de la gent, que de manera unitària es van manifestar ahir a Barcelona.

Jubilar-me als 67

Si, si,.. no us extranyi. Parlem-ne.

La culpa de tot plegat, és que no s’ha explicat bé l’assumpte en qüestió.

Sembla que la cosa no va bé, o més aviat està fent aigües...

No enumeraré aquí, la llarga llista de desgràcies econòmiques, ni els vaticinis apocalíptics que ens rodegen fantasmagòricament per totes bandes, i que es podrien resumir en dues afirmacions consecutives: " el que era blanc, ara és negre ", i el " fa poc lligavem gossos amb llonganisses ".(... en termes econòmics clar,... ), i d'aquí vé, la incontinència verbal diària d'idees miraculoses per salvar-nos els mobles, idees com la d'allargar els anys de vida laboral activa, que encapçala aquest article a manera de bàndol de festa major.

Un primer fet constatable, és el procés natural d’envelliment biològic, és el “fa mal aquí fa mal allà”, el “si no fos”, o el més escatològic ”incontenent repetitiu de ventositats”… podriem afirmar doncs amb rotunditat, que a partir dels 60 i fins i tot abans, la cosa fa figa, (no malpenseu..).

Vistes les coses, en el que excepcions fetes de Corporacions Dermomiraculoses i altres procediments inconfessables per a butxaques grasses, la gran majoria dels exemplars “homo” (d’ambdós sexes…), tendeixen a la distracció patològica, a la rondinamenta i al safareig permanent... cal trobar amb urgència una sol.lució que permeti fer compatible els naps amb les cols, i les tomaqueres amb les pebroteres…

Comencem doncs primer, tenint clar que hem d’evitar la penosa imatge del treballador/a que “pesa figues”, sigui al damunt de l’escriptori o directament a qualsevol racó de l’empresa.

Nogensmenys, caldrà evitar també les freqüents lumbàlgies que desballesten la tropa laboral, com també logicament evitar altres idiosincràsies, com les freqüents distraccions, els problemes d’oïda, els renecs i les brometes verdes propies de l’edat, etc.

La magnitud del problema fa que les sol.lucions hagin de ser una mica dràstiques, obviament el presupost no dona per a més.

I vet aquí que hi ha qui proposa com a sol.lució … la del Parc Temàtic.

Pobles Temàtics d’Equalització Vital Controlada (PTEVC)… l’objectiu d’aquests centres de població, obviament seria que directament la gent “palmi” abans.

Allà es podria fumar el que es volgués, beure a dojo i sense alcoholímetres, menjar i beure sense por a dietes anticolesterol, practicar sexe sense miraments, circuits de cotxes en que es pogués anar a tope de velocímetre sense radars ni limitacions no sostenibles (perquè mai he trobat ningú que em sapigués explicar la parauleta ?…), jocs de taula, bars plens de fum i gent fotent-se “carajillus”,.. i tota una llista d’altres vicis inconfessables… que possibilitin que la gent s’ho passi bé… i pugui escurçar la seva vida de manera plaent i relaxada... Les consecuències serien òbvies: rebaixariem el números vermells de la caixa pública i el seu dèficit crònic. ...Serien complexos amb apartaments al voltant, hotels que complementarien la oferta, sales amb estufes i llars de foc fumejant i escupint olor a llenya, butaques per fer la migdiada... Tot plegat amb l'estança subvencionada o directament de franc, que indirectament donaria ocupació a una infinitud de gent jove i per tant reduïria l’atur de manera dràstica, i a més rebaixaria els costos de les pensions definitivament (mai tan ben dit..).

No sé com tenint una sol.lució tan a l’abast… sempre ens obtinem a donar-hi voltes als problemes.

Burj Khalifa

Burj Dubai.... o Burj Khalifa (vés a saber)

Sensacional !!!, 818 metres d’acer i formigó enmig de terra sorrenca.

La veritat estic sorprès. Us confesso que m’agradaria tenir aquesta espècie de menhir al menjador de casa, vull dir que el veig com un tòtem punxagut amb l’estètica de les agulles de cosir, clavada ben endins del terra, suposo que deuen haver calculat que no punxi cap bossa de petroli i se’ls hi ennegreixi l’invent.

M'agrada també el fet, que tal com està, no dona peu a comentaris per la seva semblança a diguem-ne la simbologia fàl.lica o directament escatològica, com d'altres exemples ben propers a casa nostra, no hi ha dubte que la seva forma impedeix determinades fantasies, esclar que en aquestes coses mai se sap, i més d'un conductor d'opinió, arribarà facilment al clímax tot fent proclames de disseny i veient l'embalum còsmic palplantat allà al mig.

Dit això, queda clar, que com a escultura semblarà més o semblarà menys... però resulta d’una estètica contundent sigui en positiu o en negatiu. El problema vé després, quan hom es pregunta :... que en farem de l’invent ¿?

Jo francament no em veig pujant en ascensor durant més de dos minuts, com si pujes a mig camí del turó de l'home. Perque esclar, la gràcia rau, en pujar dalt de tot... oh, i tant... i resulta que en volen vendre pisos de tot plegat, bé, sembla que ja els han venut tots, i jo em pregunto, que carai farà la gent comprant un cinqué pis en una torre de 818 metres... els complexes d’inferioritat que es poden generar seran brutals, potser ja ho tenen previst i als baixos s’ubicaran un munt de psicòlegs i salons de massatges camuflats o no, de perruqueries.

(a posteriori he consultat la wikipèdia i resulta que l'edifici bat tot tipus de rècords, i que s'hi faran tot tipus de coses, d'activitats vull dir, no ens confonguem... http://es.wikipedia.org/wiki/Burj_Khalifa ara es veu que ja no es diu buj dubai, sinó burj khalifa).

I jo em pregunto... posats a fer, no seria millor fer unes rampes perque tots els propietàris poguessin pujar al piset en cotxe, en camell o caminant tot fent petar la xerradeta, i de pas que els hi servís per sortir corrents per si un dia, al monument, li dona per calar-s'hi foc, esclar que tal com està ara mateix l'invent sempre tenen la sol.lució de retransmetre en directe l'esdeveniment a tot el mon, tot fent un castell de focs d'artifici, mentre sona subtilment una música celestial.