dissabte, 26 de desembre de 2015

EL PSICÒPATA INTEGRAT



























El Psicòpata integrat.

Les persones amb característiques de psicòpata integrat, tot i ser conscients dels seus actes per ser coneixedors que la societat ha establerts uns codis de conducta, i que per tant sovint poden fer mal a una altra persona..., sempre faran allò que volen i desitgen. Per a ells aquests valors i moral no serveixen, els seus codis són uns altres... no els importen els efectes col·laterals, són incapaços de refrenar els seus desitjos o necessitats, reconèixer errors, arrepentir-se i disculpar-se. Amb sort, coneixedors com són, dels codis morals, encara que no se’ls hagin fets seus, s’imposaràn unes línies vermelles de prudència que intentaran no sobrepassar, justament perquè part de la seva força és el camuflatge i no volen ser desenmascarats. I si alguna vegada algú els agafa en una acció susceptible de retret, es limitaran a somriure i no donaran raó dels seus actes, o simplement contestaran que els hi és igual, o “és el que hi ha”.
Però no amb tothom actuen així, si més no, aparentment.
Les persones psicòpates primaries integrades, estàn plenament mimetitzades en el seu entorn social. Per a la majoria de gent passen desapercebudes. Només actuen com a depredadors i utilitzen les seves peculiaritats, amb els seus complementaris o víctimes emocionals.
Justament, les seves habilitats de seducció i el seu encant, li serveixen tant per manipular a les victimes a través del coneixement de les seves necessitats i debilitats, -i per tant de crear-los-hi dependència-, com per reforçar la seva imatge de persona normal i atractiva per a la resta de gent en el seu entorn social. Aquest fet, li permet ampliar encara més el seu poder, ja que donen una imatge doble i totalment distinta segons quins siguin els observadors. Algú els ha definit com a reptilians per la seva capacitat mimètica. És molt difícil desenmascarar aquest trastorn de personalitat. Sovint són capaços d’enganyar als mateixos psiquiatres. La seva capacitat de manipulació és enorme i desconcerten tot pensament lògic, ja que la seva lògica no és la diguem-ne “normal”.
Tot i ser un dels trastorns de personalitat més estudiats per la psiquiatria, no s’ha trobat cap tractament eficaç. Ara per ara, el consell que els professionals del sector donen en cas que algú es vegi afectat emocionalment per alguna persona amb aquests trets de personalitat és allunyar-se’n del tot.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Evangeli de Joan, 11, 45-52

"Val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble"




Un dels textos més clarificadors dels evangelis cristians (que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions):
Joan, 11
45 Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en ell. 46 Però alguns d'ells anaren a explicar als fariseus el que Jesús havia fet.
47 Llavors els grans sacerdots i els fariseus van reunir el Sanedrí i es preguntaven:
--Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. 48 Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble.
49 Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué:
--Vosaltres no enteneu res. 50 ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?
51 Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. 52 I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. 53 Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien.
(/ A l'evangelista, se li escapen en el text, els fets concrets... i més enllà, dóna la seva interpretació (és collita pròpia del que redacta) allò que diu en els versicles 51 i 52, i que es contradiu clarament amb el contingut i el per què de la decisió del sanedrí dels versicles 45-50)
JVT 2015_12_01


dissabte, 17 de setembre de 2011

Micro reflexió XI

Tothom parla de trobar el gran amor, però quan el troba, i ha de triar… sovint tria l’amor petit si li comporta disponibilitat, permet la companyia i fa desaparèixer la soledat. Llavors, al gran amor que ha deixat enrere l'anomena amor impossible encara que no deixi mai de desitjar-lo.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Bombó de conyac














Ella tampoc tenia ganes de treballar. Ens vam estirar al llit. La fredor dels llençols ens aplegà l’un al costat de l’altre, -em meravella la sensació de sentir un cos a tocar- La seva escalfor m’arribava. Ni un petó, ni un frec. Estàvem gairebé a les fosques, però sentia cadascun dels seus moviments. Haviem dit d’anar al llit i xerrar una estona. Només això. Erem amics, només amics. Cap dels dos deia res. Només ens escoltàvem…


Josep Vilà i Teixidó




Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1175/Bombo_de_conyac.html
 
 
 

S'enlluernà
















... i s’enlluernà, atordit, amb les presències tàctils. El cap li donava voltes, i sentia el cap ple de papallones, ocells giravoltant estances. Venus penjava de l’oníric sostre trossejat d’aromes a cafè. A l'horitzó una cançó, un xipolleig de rems bellíssim, que l’omplia de tendresa. La voga rítmica arrossegant l'ànima, en una carícia indefugible, que queia, subjecte a la llei de la gravitació, xopa de nit i de lluna, cap a la línia singular, just en el punt d’intersecció on els cossos nien.




Josep Vilà i Teixidó


Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1411/S’enlluerna.html

dimecres, 25 de maig de 2011

Capçada



















.
.
D’un banc estant...

Mira! s'ha enlairat el vent. No veus com les capçades es regiren?. Calla! som un vells xarucs.. No diria pas tant jo, potser només som grans i res més. Sembla que el temps vol canviar. El temps ens ha canviat a tots. Guaita!... mira quina dona! Tots els arbres en són de dones. Ens arrelen.
Tens raó. Ara somio...
Jo també.



Josep Vilà i Teixidó


fotografia de l'autor


Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1958/Capcada.html

Mural al passadís



















.
.
Un mural presidia el passadís. Una filera d'estaquirots amb l'uniforme verd delimitava l'estança. El camí de llum gratava el terra i pretenia obrir una esquerda d'ombres. Era del tot inútil. Aquells petits poemes sabien que de nit anirien tots plegats a fer un tomb pel poble.


Josep Vilà i Teixidó


fotografia Montserrat Cornelles



Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1947/Mural_al_passadis.html

dissabte, 21 de maig de 2011

Aparició











.
.
Les antigues presències burxaven els records. Es teixia la teranyina que em subjectava als fets passats i a la memòria fosca d’un altre temps. Les mans eren ben buides. Els dits necessitaven l’aliment necessari, l’empremta plena, la tendresa infinita que es delia per ser ella mateixa. El cos necessitava acariciar altres límits, amb la plenitud dels cossos que es donen tots sencers. L’ànima volia sobreviure al fantasma de la culpabilitat i de l’absència. A Fora, el tràfec de la gent, ofegava el crit. Però el crit hi era. No se sentia cap veu, però les veus hi eren. Les paraules eren un reflex a l’horitzó dels vidres. Perquè? repetia el meu cervell. D’on ha sortit? Aquella visió capgirava qualsevol fet conegut, era una crida de molt abans que la mirada fos mirada. Pell amb pell. Els cabells encesos. Un cos en absoluta harmonia. L’altre cos fet tot d’aigua. Un silenci d’amanyacs. Un calze en comunió. Les mans parlaven com si fossin paraula de déu. Havien desaparegut els dolors i les ferides mal cosides. Un campanar cridava al pensament. El vent no para mai, vaig pensar, només hi és, només es mou, només reposa, no hi ha contrasentit. El tot, omple l’espai amb la seva presència. Un reguitzell de flors esteses, just sota meu, jugava amb els colors. L’escamot de campanes jugava a fet i amagar. No podia controlar cap sentiment, tots ells m’eren donats. Els actes que succeïen feien el seu propi camí. El vells coneguts ancestrals es retrobaven. Els somnis eren ara una vetlla ran de mar, la substància perfecte de mil flors al jardí del paradís. Prat de meravelles. Enrenou de cortines. Llum velada de paraules. Les carícies embolcallaven un desig de llavis. En el palmell de la mà hi resava la saviesa antiga. Plenitud de llum en uns ulls plens de miracles. Aparició certa. Al seu voltant no hi eren presents els àngels, però no hi havia lloc per al dubte. Besllum de colors. Boira de mirades. Tot s’ha aturat al voltant dels fets. Sembles una marededéu.          


Josep Vilà i Teixidó



fotografia : Montserrat Cornelles

Publicat a la revista : " THE SECRET, La revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/19/1934/Aparicio.html

dijous, 19 de maig de 2011

Llapis











.
.
-Fas pena.
-Qui? Jo ?
-Sí, tu. On vas tan desmanegat?
-No suporto que m’imposin cap norma.
-Causaries una millor impressió si anessis ben clenxinat.
-No m’importen gens les impressions de qui només sap mirar per fora i oblida la consistència de la mina.


Les certeses són com l’aigua.
Jo, sóc pedra. Descarnat. Nu. No tinc l’escorça polida per cent miralls de ferro. No sóc la superfície cònica perfecte que somies. Només sóc jo.
I puc recórrer els teus horitzons, àvids i tendres de saviesa. Et dono l’únic que tinc.
Sóc teu.


Montserrat Cornelles i Pujol / Josep Vilà i Teixidó


Fotografia : Montserrat Cornelles



Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1918/Llapis.html

Només volia una nit

.
.
… Com una guspira de foc. Com una onada de sal i de tempesta.
Un gronxador de flors a l’univers de llunes.
Les flames dansen. Les paraules s’amaguen sota la foscor.
De lluny una cançó.
Reposa.


Josep Vilà i Teixidó

fotografia de Montserrat Cornelles

Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1916/Nomes_volia_una_nit.html

diumenge, 15 de maig de 2011

I algú va dir...

.
I llavors, tots aquells altres que no eren ell i que es creien posseïdors de la veritat, van deixar dit ...el que havia de ser i el que no havia de ser, el que era correcte i el que era incorrecte, el que eren certeses i el que eren incerteses.
Però ell mai ho havia dit tot allò. Ell era jueu, i de manaments només n’havia deixat un de sol.
Fou després, que vingueren els altres.


Josep Vilà i Teixidó


fotografia de l’autor

Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
i al facebook :

dissabte, 14 de maig de 2011

Penya-segat














.
.
.
I aquella creu, clavada al bell mig del cel, aguantava el vell penya-segat en el cimal de la terra.
Cansada per l’esforç d’aguantar tant de pes, va enviar una carta sense cap mirament a la màxima autoritat eclesiàstica. Amenaçava de deixar anar cap avall tot el món sencer si no li netejaven el rovell i li posaven flors fresques.


Josep Vilà i Teixidó


fotografia : Tere B. Bonnin


Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :

La trona

.
.
N’estava ben tip de llançar paraules a contravent que li rebotaven resseques per les parets. Ningú no entenia res. Els feligresos volien certeses, referents vitals on aferrar-se. Ell, els hi repetia una vegada i una altra que de receptes no n’hi han, que calia la necessària reflexió, que ell no era cap cuiner fent desconstruccions sofisticades que no entén ningú.
La Maria, un dia ho va veure clar. Van marxar tots dos l’endemà amb el desig d’estimar-se, tal com déu els havia estimat.
El púlpit va quedar petrificat a la paret i l’esglesia buida.  

Josep Vilà i Teixidó


No li sap gens de greu passar gana. Fa molt de temps, s’alimentava d’homes panxuts i amb sotana que bramaven com trons paraules enceses per espaordir la pobra gent que se’ls escoltava. O bé d’homes esprimatxats, també amb sotana, que actuaven igual que els altres (en qüestions de trons i d’incendis, les panxes més o menys grasses mai no hi han tingut res a veure). En el moment més àlgid del sermó, ella se’ls menjava. Ja fa temps que no s’hi enfila ningú. I no li sap gens de greu passar gana.

Montserrat Cornelles i Pujol

Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :

 


dimecres, 11 de maig de 2011

El mur














Les gotes de pluja feien pinzellades a la paret dels dies. Els missatges volien transcendir el temps i l’espai. El mur assenyalava les hores on perdre’s sense pressa. En la foscor del ulls no hi queia cap reflex, només resava.

Josep Vilà Teixidó

Un quart de dotze





















Amb la ferma voluntat dels que ens sobreviuen, clavat al terra i només amb les emocions necessaries, aferrat com un senyal damunt del sòl argilós del riu, el campanar projectava l’ombra d’un mossèn que volia jeure cada nit amb la sensual mirada del riu, allà on guardava els seus secrets de desig i de paisatge. La presència octogonal reflectia el cel rogenc i desgastat en cadascun del seus miralls de pedra. -és un quart de dotze-, assenyalava insistent, i demanava un segon de pietat, repicant monòton les absoltes desesperades de la saviesa antiga. El silenci s’escampava com si fós un besllum de boira, lliscava amb les ànimes pètries, absent de carícies on retrobar-se. La campana, enyorada de precs i mirades emprenia el vol enllà de l’horitzó. L’ombra volava lliure cap enlloc.      

Al cor
















Giravoltaven onades migratòries amb el vellut rogenc de paraules closes. Al centre, galàxies de desig s’estenien pel temps de les absències. Just un reflex de mirades infinites, un nucli solar d’antics paisatges, la cristal.lització d’un gotim d’aigua clavant-se directe al cor.


dimecres, 4 de maig de 2011

Graons 2















Just abans del pas definitiu, quan encara només et veus com una ombra. El reflex de l'aigua quan encara no ets, i et dibuixes i et desdibuixes etèria i plena de solemnitats. Allà sota teu, un sòl de pedra, una platja amarada d’essències, on ni tu mateixa saps, si el somni té el poder que tenen les nits quan no s’adormen.

Josep Vilà Teixidó



Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " :
i al facebook :
http://www.facebook.com/home.php#!/note.php?note_id=10150186866601847

Nota : Com un joc, des de les dues bandes del mirall : dos textos que no s’havien vist abans d’escriure’s.
Un sol pas, dues mirades amagades dins d’una fotografia plena de secrets.

dissabte, 30 d’abril de 2011

Reflex 2, al cel de pedra
















Un mirall d'organdí dibuixa un rosetó al cel de pedra.
Se'l mira envejós un capitell, enganxat a la paret, que mai podrà baixar al carrer per anar a passejar.


Josep Vilà Teixidó



Publicat a la revista : " THE SECRET, la revista " : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1814/Reflex_2.html
i al facebook :
http://www.facebook.com/home.php#!/note.php?note_id=10150181376186847

diumenge, 27 de març de 2011

Satèl.lits

















Feia molt de temps que tots dos giravoltaven la terra. Sempre havien obeït els senyals que s’enviaven des d’allà baix. Però un dia les seves ones de ràdio van trobar-se en la mateixa freqüència. Van sintonitzar de manera plena, mai més res va ser el mateix. Van girar les seves antenes l’una cap a l’altra. A la terra no se’n sabien avenir. Van deixar d’emetre el senyal cap al centre de control. Només volien estimar-se.



Josep Vilà i Teixidó


Publicat a " THE SECRET, la revista " :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1621/Satellits.html


diumenge, 6 de febrer de 2011

Coses

... josep va, espallongat !!"
... a veure si t'espallongues !!"

.- espallongar-se ( només l'he trobat al diccionari català-valencià-balear : que li dóna un significat de sin. perllongar,allargar ...)

a casa meva, però,  s'utilitzava en sentit sinònim d'apressar o espavilar... i era ben viu.

algú en sap quelcom ?


( http://www.facebook.com/?ref=home#!/notes/josep-vila/micro-reflexio-x/10150096827406847 )

dissabte, 22 de gener de 2011

Coses

Un dia l'àvia, m'explicava coses de la seva mare, que era d'un poble petit prop d'Alcanar, i va i diu ...
"....llavors la Pepeta va dir: " Si tu me queres, jo pebroteres " "

... encara hi estic donant voltes.



( http://www.facebook.com/note.php?created&&note_id=10150089250476847#!/notes/josep-vila/micro-reflexio-ix/10150089250476847 )

diumenge, 16 de gener de 2011

divendres, 31 de desembre de 2010

Cap d'any

Doncs, mira. que no s'acaba ni l'any ni res. que tot plegat m'embafa. que les campanades a TV3 solen acabar en un pitafi. que la puerta del sol me la bufa. que el raïm s'ha de menjar amb tranquilitat. que no m'agraden els canalons de marisc fabricat ves a saber on. que el barret i les serpentines són per les verbenes. que això que diuen, que demà serà dos mil onze és un convencionalisme. Tot plegat...
Que prefereixo un pa amb tomàquet, una safata de pernil que hi cantin els àngels, varietat de formatges,...  i un cava molt molt fred.
- Si no ho dic rebento -
De bon rotllo, si ja sé que a gairebé tothom li agrada el Cap d'any.
Cap problema: bon " el que sigui ".
En qualsevol cas que sigueu feliços, això si. ahhhh ... i no només una nit... "sempre"


( http://www.facebook.com/?ref=home#!/notes/josep-vila/cap-dany/490271396846 )

dijous, 30 de desembre de 2010

Diguem-ne

Diguem-ne vacances. Una sensació. Aixecar-se de matinada, fer-se un cafè, sortir a la terrassa, -la ciutat dorm-, tornar al llit. Un deixar-se anar. Un esperar que t'arribi aquell instant on flueixes i et desdibuixes. Aquell paisatge que guardes per als instants de meravelles. Algú que et vé al cap i t'encongeix el cor. Uns petons que desitges. Aquell llibre. Un quatre-sis-quatre, ple de màgia i de cadència. Diguem-ne haiku. Un somni de franc. Un caminar per carrer d'en Cueta. La nit i les lluernes del Nadal que t'envolta. Un record d'allò que potser no hauries d'haver fet. La font de la bauma. El somni dels frares. La imatge que es travessa. Un instant que s'atura. Núvols de cotó. Una emoció continguda, sense reserves. Ara plou.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Desequilibri

Algú va dir: - A la balança, un dels plats és ple i l’altre és ben buit… Hi ha qui ho té tot en escreix, i d’altres qui no tenen res – i s’allunyà en silenci.







dissabte, 25 de desembre de 2010

Nadal

Gairebé de puntetes, sense fer soroll, us desitjo la felicitat del retrobament, la vostra pau i la dels altres, l'emoció desconeguda, el cor encongit d'una llàgrima i l'abraçada sense límits de l'amor i la generositat. Diguem-li Nadal.



( http://www.facebook.com/notes.php?id=1337045856&notes_tab=app_2347471856#!/note.php?note_id=486245196846 )

diumenge, 5 de desembre de 2010

El senyor Pere

El senyor Pere Noparamai, no parava mai de fer coses. Sempre atrafegat. Sempre enfeinat. Se sentia un home important, deia. És que si no fos per mi… Un dia, menjant a Cal Llevat, s’empassà un pinyol d’oliva. A l’enterrament, el mossèn començà: - Ens trobem tots aquí per acomiadar a l’amic Pere Noseperquè… - I continuà fins que se’ls va fer fosc. Tots plegats es van pixar de riure, sense cap mirament, fins a quedar ben molls.




Micro-reflexió IV

Sempre m’ha colpit molt el fenòmen de la revenja i del linxament. Aquesta extranya necessitat de buscar una víctima propiciatòria quan les coses van malament o algú trenca els esquemes establerts. Clar que avui dia no es penja la gent dels arbres o se'ls clava en una creu. Hi han maneres molt més sibil.lines d’immolar aquells qui fan de mirall de la mala consciència col.lectiva. Al cap i a la fi, no és cosa nova això d’oferir sacrificis als déus, promogut sempre, això si, pels poders establerts. Sempre és més fàcil donar-li la culpa a algú, que no pas canviar la consciència del col.lectiu sencer o directament els seus dirigents.


( http://www.facebook.com/note.php?saved&&note_id=475646346846#!/notes/josep-vila/micro-reflexio-iv/475646346846 )