divendres, 3 de setembre de 2010

A vegades


A vegades... sentim de manera especial.
Un fet tant intrascendent com sortir a la terrassa... mirar, respirar, viure... esdevenir una disfunció del fet rutinari del cada dia.
Heu provat mai de parar el rellotge del temps i escoltar el ritme que ens envolta?.
Fa un moment, la foscor guarnida de petits esquitxos de ciutat, m'ha reconegut i m'ha sabut rebre al seu palau.
Sentir la necessitat de donar-se, sortir a les nits, com un boig, nu per les teulades..?... i perquè no?
Què és aquesta necessitat, de donar-se, d'abocar-se als límits del cossos i deixar-se endur pel rodament de cap que t'arrossega, en la gairebé inconsciència del desig.
Ella, m'ha negat el somriure. Després he sabut que en la -no mirada-... em mirava més què mai.
No me la podré treure del cap, i miraré més enllà, per trobar el mirall dels seus ulls, i agraïré... què pugui sentir-la, mentre sé, que ella pensarà, el mateix què jo, i tots dos somriurem, sense veure'ns el somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada