«En el principi era el logos i el logos era amb Déu i el logos era Déu»
Logos (en grec antic λóγος) significa "raonament", "argumentació", "parla" o "discurs". També es pot entendre com "intel•ligència", "pensament", "ciència", "estudi", "sentit". Logos significa intel•ligència pura de l'home i també la paraula, lligant per primer cop llenguatge i pensament racional.
Històricament ha estat fet equivalent a la raó (a Grècia) i al Déu creador i ordenador (Edat Mitjana). En el dualisme tradicional, criticat per Nietzsche, equival a la part cerebral de l'ésser humà, en oposició a l'instint i la passió.
.- Significat filosòfic
Heràclit utilitza aquesta paraula en la seva teoria del ser, dient: "No jo, sinó havent escoltat al logos, es savi dir junt a ell que tot és un.". Agafant al logos com la gran unitat de la realitat, pot ser el real, Heràclit demana que l'escoltem, es a dir, que esperem que ell es manifesti sòl, en lloc de pressionar.
El ser de Heràclit, entès com logos, és la Intel•ligència que dirigeix, ordena i dóna harmonia al esdevenir dels canvis que es produeixen en la guerra que és la mateixa existència. Es tracta d'una intel•ligència substancial, present en totes les coses. Quan una entitat perd el sentit de la seva existència s'aparta del Logos.
.- Significat psicològic
En Logoterapia, la tercera escola vienesa de Psicologia -després del Psicoanàlisis de Sigmund Freud i de la Psicologia Individual de Adler- desenvolupada per Frankl, la recerca del Logos (en aquest cas: "sentit de l'existència") és el centre del treball existencial i terapèutic per trobar el sentit i el significat que orienten la praxis del ser humà.
.- Significat teològic
Judaisme
Filó d'Alexandria
Filó utilitza la paraula grega Logos per significar la saviesa i, especialment, la raó inherent a Déu. Defineix el logos com a ment divina, i seu de les idees. El logos és el mitjà que utilitza Déu per donar forma a la matèria, i s'ha d'entendre com a intermediari entre Déu i el món. El Logos també designa per Filó; el Gran Sacerdot, en referència a l'exaltada posició que va ocupar aquest càrrec després de l'exili, com el veritable centre de l'estat jueu. És per tan l'expiador dels pecats, i el mediador i defensor dels homes.[1] "El Logos és el primer nascut i el major i cap dels àngels".[2]
Cristianisme
En el cristianisme després del segle I. El Logos[3] és traduït en el Nou Testament com el Verb o la Paraula i obté una significació cristiana especial, veien en ell a Jesús, el Crist, Fill de Déu, el primogènit de la creació.
Evangeli segons Joan
En el pròleg de l'Evangeli segons Joan, s'esmenta el Λóγος (Logos), identificant-lo com una persona espiritual en el principi de la creació. Joan 1:1 diu:
«εν αρχη ην ο λογος και ο λογος ην προς τον θεον και θεος ην ο λογος »
—(original en grec)
«En el principi era el logos i el logos era amb Déu i el logos era Déu »
—Traducció
«En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu »
— Traducció Reina Valera
«Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu »
— Bíblia Catalana Interconfessional
«En [el] principi la Paraula era, i la Paraula estava en Déu, i la Paraula era un déu »
—Traducció del Nou Món de les Santes Escriptures
Moltes interpretacions han sorgit en torn al significat del Logos en aquest versicle. Alguns el relacionen amb el Logos de la filosofia grega i el judaisme hel•lenista.
Gnosticisme
El Gnosticisme li dona un significat molt semblant al de Filó i l'anomenen amb el nom de Sofia.
Tertul•lià
Tertulià diferenciava entre el Logos com atribut intern de Déu, i un altre el Logos que engendrà Déu, que es tornaria en una persona. Altres teòlegs entenien ontológicament com "la raó de Déu" e inseparable d'ell. Els que s'oposaven a aquesta visió al•legaven que al Logos se li predica sense l'article definit en Grec, i això indicaria per alguns, que aquest Logos era un "segon Déu"(δευτερος θεος), però no el Déu Totpoderós, El Déu (ο θεος).
Pels creients en la Trinitat el Logos és interpretat com aquell que existia des de el principi ( αρχη/ arkhé) amb Déu (amb majúscula, perquè és el nom propi). La paraula admet més de trenta accepcions.
Sant Agustí
Agustí ens diu, que abans de l'existència de Déu, no existia el temps, el que converteix a la Raó en la energia del Univers.
Agustí també admet que havia llegit dels autors platònics la frase: Que en el principi era el Verb, i el Verb era aprop de Déu i Déu era Verb, el qual era en el principi aprop de Déu. Totes les coses són fetes per ell i sense ell cap cosa és feta. El que ha estat fet, és vida en ell, i la vida era llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres, i les tenebres no el comprengueren. I que l'anima del home, encara que doni testimoni de la llum, no és la mateixa llum, més el Verb de Déu que és Déu, és la llum verdadera, que il.lumina a tot home que ve a aquest món. I que ell estava en aquest món, i el món fou fet per ell, i el món no el conegué. Que el verb Déu no va néixer de carn, ni de sang, ni per voluntat de baró, ni per voluntat de la carn, sinó de Déu.
--------
Extret de http://ca.wikipedia.org/wiki/Logos
--------
Extret de http://ca.wikipedia.org/wiki/Logos
És d'agrair que ens hagis oferit un excel·lent resum d'un tema apassionant que és, crec, a la base de la creació literària i també a la base de la "reflexió" sobre la creació literària, un tema, aquest, que molts dels qui es creuen creadors ni tan sols són capaços d'entreveure.
ResponEliminaSe m'acudeixen moltes, moltes, moltes coses sobre tot el que exposes, tan ordenadament i clara, en el teu text. Només te'n diré un parell o tres...
El primer que em meravella (en el sentit lul·lià del terme) és que per tractar d'entendre l'origen de tot ens hàgim de remuntar a autors tan allunyats en el temps de nosaltres. Que siguin ells i no els científics més ultramoderns els que siguin capaços d'acostar-nos a respostes que satisfan molt més la pobra ment humana que no pas les troballes (?) sobre l'anomenat Big Bang. Crec que Heràclit tenia molta raó quan deia que si perdem el sentim de l'existència... estem literalment perduts, vaja. I això tan simple hauria de ser portada a tots els diaris cada dia, amb lletres ben grosses, perquè la nostra espècie ha estat tan ximple que ho ha oblidat.
El segon que et volia dir és que durant tota la lectura del teu text m'he recordat de la Mercè Rodoreda i del seu exquisit pròleg a "Mirall trencat". Ella sí que en sabia, de crear, de tenir a les seves mans la Paraula. Ella sí que va ser capaç de concebre el seu univers literari com una autèntica creació sortida de les seves mans. Ella sí que se'n sentia responsable, de les seves criatures, i va ser capaç de parlar-hi i tot. Ella sí que sabia que només tenim paraules per allò que coneixem, i que crear és anomenar...
Uf! Que llarg que m'està sortint, això... És que has tocat un tema, rei!... Bé, ja que hi estic posada, continuo: des de fa molts anys, molts, que penso que amb l'autor de l'evangeli de Joan m'agradaria fer-hi un cafè. O dos. O dos mil. Perquè -n'estic segura- era un poeta. I tu saps què vol dir, això. Jo també. En l'inici del seu evangeli hi ha el secret de tot. De TOT. I un cafè pausat dóna per a molt...
També m'ha encantat la cita del primer versicle del teu propi evangeli, la que has inclòs aquí i no allà. Una meravella, tal com tu mateix dius entre parèntesi. Un cafè. O dos. O dos mil...
Records!
Es molt complicat pensar que :
ResponElimina"el Verb de Déu que és Déu, és la llum verdadera, que il•lumina a tot home que ve a aquest món. I que ell estava en aquest món, i el món fou fet per ell, i el món no el conegué. Que el verb Déu no va néixer de carn, ni de sang, ni per voluntat de baró, ni per voluntat de la carn, sinó de Déu".
La Logoterapia també es interessant
com si una Suprema intel•ligència hagués generat el mon...i això sigui Deu...i part del nostre ser sigui d’aquell Logos diví en cadascú de nosaltres...Es interessant però una teoria.
La Logoterapia com a treball per a buscar el sentit de l’existència ..es també molt
interessant..
Que sigui abans la raó que d’instint...primar l’intel•ligència a la passió,com a model a seguir pot estar be..però la realitat sempre mostra que el que es mes huma es un equilibri entre totes dues coses.