M’havia posat a escriure el relat del cargol. Vaig posar l’aigua a bullir. Em costava, descriure la frisança d’estar engabiat dins d’una closca. Vaig rentar les bledes. Un grapat de sal. Sensació d’ofec, si!, això : “Necessitava sortir com fos d’allà dins”. Ja bull, tiro les bledes. Ho deixo. Surto un moment a la terrassa, és fosc i l’aire és massa sec. Torno dins. Com camina un cargol ?. Sant tornem-hi, clavat. S’arrossega potser ?. Busco analogies sobre cargols al google. No, clar: llisca, els cargols llisquen, -de tota la vida-. Ric com un babau. “Lliscar pel terra”. Entesos. Miro el correu. Òndia 467 missatges per obrir. Ho deixo. Ara, només me’n queden 379. Un altre dia. Osti, el veí que està fent el sofregit del vespre. Torno als cargols. Ara se m’està tornant papallona. Serà dallonses, el cargol dels nassos aquest !. Ostima deuen tenir convidats els veïns. Però, realment vola una papallona ?, potser fa saltirons. Si, això : “voleiava fent saltirons”. Telèfon. Obro la porta de l’estudi buscant el portàtil. “” les bledes !!!. El passadís ja n’era ple. La cuina era un núvol. El fum s’havia fet l’amo. Em faig fregar els ulls. No podia ser. Enmig del fum, una papallona, voleiava tranquil.lament, rient-se’n de mi com una condemnada.
( El que va passar realment mentre escrivia el relat "El cargol" )
Publicat a la revista THE SECRET, la revista : http://www.thesecretlarevista.com/ca/59/1098/Confessio.html )
:)))
ResponElimina