divendres, 12 de novembre de 2010

Tapís



Cada matí, els monjos sortien a caminar al voltant del monestir. No feia ni tres setmanes que hi havia arribat.
La meva situació personal i professional em demanava feia temps, de fer un retir, però em costava decidir-me. Un dia el meu amic, en Pere, em va acabar de convèncer - És ben a prop d’on vius, i si cal te’n tornes, no et posaran pas cap inconvenient els monjos, són bona gent - em va dir.
Aquells dubtes inicials, ara, se m’havien convertit en serenor. El lloc em provocava un seguit de sensacions que no sabria com explicar. El monestir era a tocar del bosc, un seguit de forest que s’allargava fins a perdre’s a l’horitzó rocallós de les dues carenes que encerclaven la vall.
Cada tarda els monjos anaven a treballar a la biblioteca on un seguit de prestatges omplia les parets fins dalt de tot del sostre. La sala era immensa, i al seu centre dibuixant un rectangle, les taules escriptori, cadascuna d’elles amb el seu llum de pantalla perfilant les ombres de l’embigat de fusta. La transcripció dels manuscrits que es guardaven tancats a pany i forrellat darrere els vidres de les vitrines, era una feina feixuga. Les noves tecnologies, això sí,  havien permès fer un salt endavant, tothom feia anar el teclat i el ratolí, diccionaris i traductors digitals escurçaven a poques setmanes, la feina en la que s’haguessin hagut d’emprar segles. Eren textos en copte, en grec, arameu, hebreu i llatí. Jo, sóc especialista en criptografia. Certament era estrany, que el pare Tomeu dediqués tants d’esforços a preparar els textos en petits fragments que escanejava prèviament abans de repartir-los. Cadascun dels monjos i jo mateix, treballàvem un mateix text però sempre parcial, no anàvem més enllà de les cent paraules, mai teníem davant el conjunt sencer del text per veure’n el sentit.
A tot això, que un dia de tardor a l’hora de sempre del passeig matinal, sense donar-me cap raó concreta, em van demanar que em quedés al monestir. Rere la finestra vaig veure com s’anaven allunyant fins arribar a les portes del bosc. No me’n vaig poder estar, vaig sortir cuita-corrents fins arribar a prop seu, i els vaig seguir a una distància suficient per no destorbar-los. Van caminar més d’una hora, el bosc era molt tancat i el cel s’havia tapat de núvols. Les seves passes van deixar-se de sentir, s’havien aturat en una clariana. Silenciosament, vaig acostar-me fins quedar ben tapat darrere d’unes brancades. Tots portaven un sarró a l’espatlla.
Primer va ser una remor inapreciable, després vaig poder distingir clarament un seguit de veus que s’entrelligaven en un cant coral que semblava una lletania. Treien del sarró bocins de paper, en pronunciaven el que hi havia escrit i els llençaven al terra. Aviat la clariana s’anà cobrint dels fragments esmicolats de pergamí. El temps semblava haver-se fos. Els germans duien posada la caputxa i no els hi veia la fesomia, però tenia la seva imatge clavada al cervell. No em podia bellugar, estava paralitzat.
Va ser llavors que ho vaig veure. Allò que semblava sortir de sota els hàbits i es clavava al terra, eren arrels. La transformació va ser ràpida. Aviat van perdre la seva forma. El terra era un tapís de fulles d’una varietat infinita de colors terrosos i daurats de pergamí. Al seu voltant, esparsos, els arbres s’havien espolsat el poc que els quedava d’abans. Els hàbits s’havien tornat escorça.
El cor em bategava sense compassió, ple d’espasmes i tremolors vaig tenir el temps just, abans de perdre el coneixement, de veure com al bell mig d’aquell prat entapissat de tardor començava a sortir del terra un fil d’aigua. Era la font amb l’aigua més preciosa que mai hagués vist.

Josep Vilà i Teixidó

( Fotografia d’en Xavier Burcet Darde )




( Publicat a la revista digital " THE SECRET, la revista " :  http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1049/Tapis.html )


1 comentari:

  1. Un conte magnífic. M'ha recordat la Cartoixa d'Scala Dei, i de no ser perquè els teus monjos ja empren l'odinador, s'hauria pogut tractar perfectament d'aquell temps.
    La fotografia de'n Xavier, com totes les que ell fa pels voltants del Montseny, preciosa.
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina