dimecres, 11 de maig de 2011

Un quart de dotze





















Amb la ferma voluntat dels que ens sobreviuen, clavat al terra i només amb les emocions necessaries, aferrat com un senyal damunt del sòl argilós del riu, el campanar projectava l’ombra d’un mossèn que volia jeure cada nit amb la sensual mirada del riu, allà on guardava els seus secrets de desig i de paisatge. La presència octogonal reflectia el cel rogenc i desgastat en cadascun del seus miralls de pedra. -és un quart de dotze-, assenyalava insistent, i demanava un segon de pietat, repicant monòton les absoltes desesperades de la saviesa antiga. El silenci s’escampava com si fós un besllum de boira, lliscava amb les ànimes pètries, absent de carícies on retrobar-se. La campana, enyorada de precs i mirades emprenia el vol enllà de l’horitzó. L’ombra volava lliure cap enlloc.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada